A Farenheit 451, Ray Bradbury parlava d’un futur on els llibres serien il·legals perquè molts contenen fets i idees que podrien incomodar la gent i fer-los reflexionar, pensar, i doncs serien mereixedors de ser tirats a la foguera. Un món on la gent rep totes les informacions pel mateix canal de televisió, perquè hi hagi un mateix i únic corrent de pensament. El que sobta és que, a diferència de molts altres llibres de ciència-ficció que tracten d’un futur llunyà, Farenheit 451 (escrit l’any 1951) no s’ha revelat fals amb el pas del temps. Gens ni mica.

En realitat el més xocant és que cada dia som més a prop de la societat de què parla Bradbury. Pot ser que els llibres no hagin estat totalment marginats (gràcies, societat de consum i sant Jordi beneit), però el que es pot constatar és que la indústria de l’oci controla l’esperit de la gent, i el que és políticament correcte ha arribat a uns nivells de ridícul espaterrant...

Els llibres no es troben fora la llei, però no significa que les llibreries i les biblioteques públiques estiguin plenes de bona literatura; el que hi trobem cada cop més són prestatges plens d’instruments políticament correctes, de rentat de cervell, enaltits per les grans editorials, políticament i, sobretot, econòmicament correctes. El que cremem a l’Autodafe d’avui en dia és tot allò que ens podria desviar del pensament únic. Ocupem la nostra ment amb esport i realities en televisions en cinemascop, i el nostre esperit crític es desferma teclejant als smartphones i discutint a les xarxes amb estrangers sense cara. No som tan lluny com sembla del món d’en Bradbury...

De totes les estratègies que qualsevol governant ha de conèixer per controlar les masses, la més viciosa i la més utilitzada darrerament per fer callar les discrepàncies és reemplaçar la revolta per culpabilitat. Quan sorgeix una opinió diferent, ni que sigui amb matisos, de la versió oficial, d’aquella destil·lada i repiulada a l’infinit pel màrqueting oficial, l’horda es gira contra el dissident arraconant-lo, posant en dubte la seva intel·ligència, les seves capacitats, els seus coneixements, la seva professionalitat i, per damunt de tot, el seu patriotisme. De manera que qualsevol impuls de revolta contra el sistema es veu castigat amb els dits que assenyalen i avergonyeixen el culpable, marcant-lo amb el ferro roent del que és políticament incorrecte, fins al punt que aquest s’autodevalua, es culpabilitza, i tot plegat es materialitza en una inhibició a l’hora d’actuar. Cal acontentar-se amb l’opinió oficial, i la cultura i el diàleg, resumits a un intercanvi de citacions.

Així anem fent, llegint en diagonal les piulades d’uns i altres que desfilen a tota velocitat pel Twitter Line, llançant-nos un bon dia, bona nit o bon vespre, sense provar realment d’establir una discussió de debò. S’hi senten sorolls de revolta aquí i allà, alguns s’esgarrapen, s’insulten, es violenten inclús, només per tenir idees diferents. I és que ja no donem la nostra opinió. La imposem. Ens tanquem com una ostra en la nostra pròpia veritat inamovible. Però, ¿ha de ser la mateixa per a tothom?

La majoria de la gent al món occidental pensen que són lliures perquè poden engegar el televisor i triar el canal que els vingui de gust, es poden arribar al quiosc i comprar una revista que expliqui amb detall patètic la vida de les celebrities favorites. ¿És tot el que volem?

El cert és que malgrat que molta gent estigui resignada al silenci o intimidada, encara tenen ulls per veure-hi i esperit per entendre. El que els falta és el coratge de dir el que pensen realment, si poden ser criticats per haver-ho fet, o inclús castigats professionalment. El culte de la violència del silenci en nom de la felicitat. Així està la llibertat d’opinar en aquest inici de segle XXI.