Fargues d’Andorra

El segle XVIII va ser el període de major riquesa de les valls d’Andorra, degut, en gran mesura, a les fargues que durant aquest segle van treballar al país. Dedicades a la metal·lúrgia, eren propietat dels comuns o de les famílies més riques i dedicades a la metal·lúrgia del ferro. Ja al segle anterior hi va haver algunes fargues, com la del Serrat, la del Puntal o la de cal Pal, però va ser a principis del segle XVIII quan es va iniciar el seu moment d’auge, que va arribar a una producció màxima de ferro cap a finals de segle per continuar fins a mitjans del XIX
Al llarg d’aquest període hi va haver treballant a Andorra aproximadament una dotzena de fargues: la farga Areny o d’Ordino, que era la més important, propietat de la família Areny d’Ordino, la farga Rossell, construïda a mitjans segle XIX pel propietari de casa Rossell d’Ordino, la farga del Serrat, explotada a mitges pels Areny i els Rossell, la farga de Canillo i la farga d’Envalira, a la vall del Valira d’Orient, la farga Picart, situada prop de les Bons, la farga d’Andorra, que situada a la vall del Madriu era propietat del Comú d’Andorra, la farga de Bixessarri i les fargues d’Os i de Moles, que tot i que estaven situades en territori espanyol eren explotades per propietaris andorrans. 
El mineral de ferro necessari per alimentar-les era extret, sobretot, de les mines (conegudes com a meners), situades al fons de la vall de Ransol, a tocar de la collada dels Meners. Eren propietat del Comú de Canillo, que les llogava als propietaris de les fargues. El seu emplaçament, a gran altura, obligava a recórrer grans distàncies per transportar el mineral fins a les fargues a lloms de cavalcadures. Altres punts d’extracció van ser el vessant nord de Camp de Claror o les mines de Llorts i Sedornet. Algunes fargues rebien el mineral de fora d’Andorra, com la d’Andorra i la d’Os. L’altre material necessari per a la fosa del ferro era el carbó. S’emprava carbó vegetal, obtingut mitjançant combustió lenta, en carboneres de fusta de pi. A pràcticament tots els boscos d’Andorra es van efectuar tales amb aquesta finalitat, i avui en dia encara s’hi poden trobar les plataformes on se situaven les carboneres, anomenades plaça de carbonera, sobretot a la vall del Madriu. La majoria dels treballadors, tant els fargaires com els miners i carboners eren d’origen francès, provenien de poblacions del sud de l’Arieja on hi havia tradició en aquesta mena de feina; en canvi tot el transport, tant del mineral de ferro com del carbó, i després el dels lingots de ferro que sortien dels establiments, estava a càrrec de traginers andorrans, amb la qual cosa aquesta riquesa també repercutia de forma indirecta en el Comú de la població. Quasi tot el metall obtingut s’exportava a  Catalunya i s’adreçava a poblacions com la Seu d’Urgell, Igualada, Guissona, Vic o Cardona. Una petita part es destinava al mercat local, adquirit pels ferrers andorrans o de les comarques veïnes. 
A partir de mitjans segle XIX, l’obtenció de ferro de forma industrial en alts forns va fer que el treball a les fargues ja no fos rendible, igual que va passar a Catalunya i el sud de França. Les fargues van anar tancant de forma progressiva, més petites van ser les primeres a plegar, les grans van aguantar un temps més però amb una producció cada cop més reduïda, i la darrera a tancar portes va ser la de la família Areny. En l’actualitat es conserven els edificis de tres d’aquests establiments, la farga Areny, de la qual queda l’edifici, que durant un temps va ser una serradora i ara acull una granja, la farga Rossell, que ha  estat restaurada i convertida en centre d’interpretació i la farga d’Andorra, de la qual queden les restes a la vall del Madriu. (Per saber-ne més podeu consultar l’article Auge i decadència de la siderúrgia del ferro a les Valls d’Andorra (1750-1891), publicat al Butlletí del Comitè  Andorrà de Ciències Històriques, Comitè Andorrà de Ciències Històriques, número 2).