Ostres tu, estic farta de sentir allò que algú és o era “bona persona”. Concepte que s’utilitza molt per algú que s’ha mort, o també per algú que ha estat jutjat per algun acte delictiu, o que ha dimitit o l’han fet dimitir (i deixarem tranquil·la Rita Barberà). ¿Què vol dir ser “bona persona”? ¿És aquell que no ha matat ningú? ¿És qui compleix els 10 manaments catòlics? ¿Qui dóna diners als pobres? Sembla que amb l’etiqueta que “és bona persona” se li ha de perdonar tot allò que ha fet malament, en el que ha delinquit, o la il·legalitat que ha comès en una gestió pública. Potser un és “bona persona” però amb l’afany d’escalar professionalment comença a establir unes accions en benefici propi que perjudiquen a tercers (ei, però és bona persona!). O aquell ministre que ha comès una il·legalitat però és “una bona persona” i per ser-ho sembla que li hem de perdonar la vida. I sense fer cap acte de reflexió filosòfica de tirar-me més cap a Rousseau o més cap a Hobbes, penso que per les causes que sigui hi ha persones que, bones o no, fan accions dolentes, i que fan mal, i aleshores l’etiqueta “bona persona” no els hauria de correspondre. Perquè és un concepte massa superior que hauria de ser unànime i no imposat per uns quants que ens ho volen fer creure. Poques vegades sentim a dir “és una mala persona” a no ser que ens hagi fet mal directament a nosaltres. La hipocresia i la falsedat també sempre estan a flor de pell. Finalment, si es tira per la connotació religiosa que també té, haurà de ser allà al judici final, entre el cel i l’infern, qui sentenciï si ets o no una bona persona. Que Déu ens agafi confessats.
