Formo part d’una generació escolar en què encara estava permès donar bufetades prescriptives com a mètode d’intimidació pedagògica; en què una mestra de les de tota la vida podia humiliar amb un sadisme patològic les aspiracions matemàtiques d’una alumna bloquejada davant la pissarra en blanc; en què a un professor d’història de la nova escola li semblava divertit provar punteria amb un guix sobre els educands que no responien correctament; però també en què a un altre docent, per construir una hipòtesi basada en la realitat, se li va ocórrer dir amb una sornegueria inquietant que per estadística tres de les companyes de classe acabarien exercint la prostitució. Tal qual. I aquesta va ser la meva experiència escolar resumida, amb consentiment crític, en els dos centres en què vaig estudiar fins a BUP, cap dels quals, vull afegir, eren públics.

Aquesta setmana s’ha fet viral la denúncia d’una professora andalusa de secundària, Eva María Romaní, de les dificultats que es troba per exercir la seva professió. El seu discurs –que recorda el “J’acusse...!” d’Émile Zola– s’articula en forma d’una arenga motivadora que arrenca amb un irrebatible “N’estic farta!”

La llista de greuges se centra en quatre eixos, que intentaré resumir a continuació: la societat, “que consagra éssers que presumeixen de la seva ignorància”; la mala educació i la manca de consideració amb la qual arriben els nens a l’institut; el proteccionisme dels pares, “que volen que els seus fills aprovin sense esforç i sense patir, sense traumes”; i l’administració, que canvia les lleis i la normativa, i que frega l’explotació laboral.

La professora Romaní i jo compartim edat, fet que significa també generació escolar. No sé quina ha estat la seva experiència com a alumna, però tot i la meva no li desitjo cap mal. De fet dono tot el suport a la seva crítica. Potser perquè ara, com a mare, m’he passat al revers tenebrós de la qüestió educativa i –descomptant elements perjudicials per a les poroses ments infantils– declaro el màxim respecte a la feina de docent. Potser, també, perquè he gaudit de converses amb mestres del país –no necessàriament els que ho han estat de la meva filla–, i conèixer les condicions reals i les dificultats de la seva feina anima a enterrar per sempre més l’estigma que arrosseguen de “que bé que viuen”.

La meva filla ha anat, fins ara, a dos centres. La llar d’infants La Baldufa i l’Escola Andorrana d’Ordino. Les educadores, auxiliars i professors que ha tingut i té ara són gairebé tan espectaculars com les instal·lacions. Tant que el meu home i jo sempre sortim plorant d’emoció superlativa per l’efecte de comparar-ho amb la nostra experiència.

No ho sé, entre tot i massa hi hauria d’haver un espai raonable en què impartir classes no fos un desmotivant esport de risc i rebre-les no fos una cursa d’obstacles adreçades al fracàs.