François Rabelais publicà Gargantua el 1534. El capítol de l’abadia de Thèléme és, segons els crítics, la primera utopia literària francesa: una utopia humanista arrelada en la llibertat, la tolerància i la llei. Cinc-cents anys després, la consigna “fes el que vulguis” s’ha capgirat en “prohibeix el que vulguis”.

L’antropòleg Iñaki Domínguez ha teoritzat sobre el boom del sermonejador: persones que s’arroguen el privilegi de fixar la bondat dels comportaments. La resta hauríem d’ajustar la nostra conducta a la idea que té el predicador del que és bo (artístic, ambiental, moral) i no pas a les normes. 

No cal dir que les pautes fraresques d’aquests individus van sempre en el sentit contrari dels telemites. On Rabelais situava el lliure arbitri, els censors posen l’interdicte: un vet que no es fonamenta en les lleis o la racionalitat, sinó en les seves preferències, aficions, divagacions i manies.

Chicho Ibáñez Serrador va crear el personatge de Don Cicuta en el programa concurs Un, dos, tres... responda otra vez. Don Cicuta era la caricatura d’uns personatges arcaics i intolerants. Fariseus i nostàlgics de la dictadura que tenien el propòsit vital de vetllar perquè no se sobrepassessin els límits de la seva estreta moral. Eren la rèplica repressiva al paradoxal eslògan llibertari del maig del 68 “prohibit prohibir”. 

Les xarxes socials afavoreixen avui la multiplicació de Don Cicuta. Si dues dotzenes d’esquiadors organitzen una baixada amb esquís en una congesta d’una parròquia que té el segell de reserva de la biosfera, sortirà un exèrcit de sentinelles exclamant-se, reclamant la intervenció de la UNESCO perquè esbronqui unes autoritats que no han estat prou diligents per detectar i prohibir aquesta activitat lúdica. 

Als inquisidors tant se’ls en fot que hi hagi una zonificació de la reserva i que la zona nucli (el Parc Natural de la Vall de Sorteny) tingui una regulació diferent de la zona tampó, la de basseta en què els esquiadors van fer el seu xou. Ells, per ignorància o mala llet, el que volen són les prohibicions absolutes. 

Un altre dia la Santa Inquisició clama contra la maldat d’uns nuvis que s’han fotografiat vora d’un llac al qual havien accedit amb helicòpter. Penso en l’eixam d’aeronaus desplegades en les subvencionades grans proves ciclistes i que no  susciten cap objecció. És difícil esbrinar si es vol criticar un micromalbaratament d’energies fòssils (a tot estirar, quaranta litres de querosè) o més aviat es tracta d’obrir la vàlvula de descàrrega de frustracions i ressentiments. Acabaran fiscalitzant el menú dels banquets de noces?

Res no atura els intolerants que ignoren l’abecé de la natura del seu país i dels instruments per a la seva protecció.Saben que una premsa pelada de recursos amplificarà gustosament la “primícia” i la convertirà en “opinió pública”. Aquesta, com sabem, és la bèstia negra d’uns polítics porucs que no gosen contradir els Don Cicuta ambientals per no fer-se malveure. 

Alguns vells supervivents dels anys seixanta assistim corpresos a la coexistència cínica del discurs globalitzador de la desregulació econòmica amb el discurs moralista d’hiperregulació dels detalls més nimis de les activitats individuals. 
Sembla que la majoria ha optat per deixar fer als intolerants. Creuen que s’ha d’evitar contradir-los, ja que es corre el risc d’esdevenir objecte del seu assetjament a les xarxes, ser derrotat per golejada de likes i rebre una merescuda condemna a l’ostracisme social. El més prudent, aconsellen, és l’autocensura per evitar la ira dels intransigents. 

Jo, en canvi, discrepo.