L’octubre del 2022 em vaig inventar un aniversari. La meva útil i apreciada memòria inventiva es va treure de la màniga que els fascicles on aparegué per primera vegada la novel·la Andorra ou les hommes d’airain, d’Isabelle Sandy, s’havien publicat el 1922 i no, com efectivament assenyalen els aniversaris que aquests dies els destaquen, el 1923. Desconec què em dugué a l’error aleshores i especulo sobre quines van ser les causes amb el propòsit de corregir aquell error i de, per què no, seguir parlant d’una obra important.
Potser va ser el desig, voler inconscientment que Sandy hagués publicat la seva obra aquell any màgic de l’Ulisses i de la mort de Proust. Potser simplement va ser la impaciència, voler parlar de la novel·la i viure els seus cent anys perquè es tracta d’un clàssic de la nostra literatura. A molts la declaració els pot sonar grandiloqüent, però pensem en el nombre de novel·les, i no em refereixo a síntesi com els manuals, els politars o les relacions, clàssics sens dubte però que no cerquen ni contenen –se’ls pot buscar– l’emoció de l’èpica i de la tragèdia que dibuixa Sandy a les valls d’Andorra. Perquè la novel·la és això, un dibuix de personatges durs, fets a imatge de l’entorn natural i social que els acull i d’una muntanya que dicta els seus destins sense cap mena d’oposició. Aquí els déus de l’antiguitat són les muntanyes, i homes i dones s’hi barallen i debaten la seva sort. I allà hi reconeixerem les nostres pròpies lluites, per això és un clàssic. Sandy fou una escriptora informada, la seva adscripció política i artística al moviment regionalista francès és important en aquest aspecte, doncs les novel·les d’aquell corrent requerien una àmplia documentació etnogràfica per no trair l’esperit ni el color local que pretenien representar. Gràcies a això comptem amb una instantània de l’Andorra desapareguda. No només això, sinó que comptant amb les tres novel·les andorranes de Sandy gaudim d’un tríptic del segle XX manifest en el lligam d’Andorra amb la resta del món, lligam visible sobretot a La nova Andorra –tota una reflexió sobre el trauma de la II Guerra Mundial– però present darrere de les tres. 
Finalment, volia fer aquesta particular correcció i homenatge, ja que la lectura d’aquestes novel·les aguditza el vincle entre vida i literatura, ja que no només ens reconeixem en els universals de la narració, sinó també en els particulars de la recreació –o, simplement, la creació– concreta, i amb Sandy és impossible no pensar en les descripcions de Nuits andorranes quan hom passeja a la nit vora el riu d’una Andorra que suposem diferent a la que conegué Sandy però de la qual encara es reconeix el fons: un riu sempre diferent, sempre el mateix. Aquí, amb l’oportunitat d’una correcció, un petit homenatge a una lectura insubstituïble i generadora.