La polèmica que tenim servida aquests dies recau en part sobre la festa més nostrada de la castanyada davant de la festivitat d’origen anglosaxona de Halloween. Sens dubte, l’aspecte molt comercial que se li vol prestar pot molestar, però també hi ha aspectes religiosos a tenir en compte. Si la castanyada és una festa popular que celebra un aspecte del cicle natural –els menjars de la tardor– no podem oblidar la seva connexió molt clara amb l’endemà, la festivitat catòlica de Tots Sants, així com la del dia 2 de novembre, el Dia dels Morts. En realitat, aquesta agrupació d’efemèrides marca un mateix fenomen: el canvi de temporada entre la meitat més clara de l’any, l’època en què tot creix i prospera sota la llum del sol, i la meitat més fosca en què la natura es posa a descansar, el sol perd la seva força i els dies es fan més curts.
Si seguim el simbolisme tradicional que té una tendència cap al dualisme, trobem la relació entre el temps calorós de l’estiu i la vida, com també l’associació corresponent entre el temps fosc i fred de l’hivern i la mort. Els dos moments de canvi de cicle, un a la primavera i l’altre a la tardor, seran marcadors que ens assenyalen en ens trobem al llarg de l’any. Aquests dos dies tenen un fonament natural: es tracta dels equinoccis o dies en què la durada del dia és el mateix que la durada de la nit. N’eren molt conscients les civilitzacions antigues, potser a causa de la seva dependència al medi natural. Per exemple, els etruscs celebraven cap al dia 20 o 21 de març el dia de Tinia, déu del cel i una de les deïtats més importants del seu panteó. Pel que fa a la tardor, celebraven a finals de setembre la festivitat de Nethuns, qui ens pot recordar el Neptú romà i tenia potestat sobre les aigües i la mar. Per diferents motius, les dates exactes de les celebracions s’han anat retardant una mica al llarg de la història, i actualment els situem en el calendari civil aproximadament un mes més tard que la data astronòmica.
Dins el cicle natural, podem trobar les festes tradicionals relacionades amb el pas de l’hivern a la primavera. Per les religions de tradició judeocristiana, la festivitat de Pasqua té una connexió directa amb el naixement dels corders, especialment important en una societat inicialment ramadera. Als Països Catalans, la calçotada no és més que la celebració dels primers fruits de la Terra. Inversament, la castanyada catalana o Halloween als països de tradició anglosaxona celebren els últims fruits de l’any, les castanyes i les carabasses. Fins i tot, podem veure la tradicional matança del porc de les nostres contrades com una mena de celebració de l’entrada de l’hivern, tot i que una mica retardada per quadrar millor amb la data de Nadal.
Dins la mitologia celta, els dos moments corresponents també eren les fites més importants del calendari: Bealtaine a la primavera, i Samhain a la tardor. Possiblement, és d’aquí que ens ve la relació amb la vida i la mort de les persones: segons la tradició irlandesa, eren els moments de l’any en què la frontera entre el món dels vius i el món dels morts es feia més diàfana i permeable. En aquelles dates, era molt fàcil que un viatger incaut es trobés de cop a l’entrada d’un Sí, un lloc en què existia un pas fàcil entre els dos mons, i si no vigilava molt, les bean-sí li farien amb molt de gust alguna trastada. Aquesta tradició s’ha mantingut tant a Irlanda com en altres territoris celtes, amb la creença que en aquestes dates era també més fàcil que éssers sobrenaturals fessin el camí invers i es presentin a la porta de casa amb ganes de fer gresca amb els humans. Naturalment, d’aquí fins a la concepció dels fantasmes hi ha només un pas... que franquejarem alegrament.
Finalment, no podem obviar la relació entre aquestes festes celtes i el foc: les fogueres marcaven tant l’arribada de la primavera com també de Samhain. És interessant notar la correspondència amb el foc dins la tradició d’aquí, que no pot faltar per cap de les principals festes populars al llarg de l’any.