Ha estat tota una coincidència no calculada. El dia de la dona treballadora (demà), la lectura d’unes pàgines d’Arnes, de David Gálvez, i un capítol escollit a l’atzar de Borgen que comença amb aquesta cita de Maquiavel: “Tots els profetes armats han triomfat. Tots els desarmats han mort.”

A la seqüència d’apertura del capítol assistim a una reunió de govern on just es tracta el tema d’introduir per llei un nombre significatiu de dones als consells de les empreses daneses. I entre les dues dones que no són la primera ministra hi ha un intercanvi dialèctic que culmina així:

–No es tracta d’una simple qüestió d’igualtat de gènere.

–Què té de simple la igualtat de gènere?

A la pàgina 19 d’Arnes llegeixo: “Substantius i adjectius que he anat trobant i col·leccionant [...] al llarg de la investigació dels últims mesos [...] ajuden a fixar un mapa lèxic i conceptual d’allò que la posteritat ha anat amassant amb les engrunes de la seva història. Espero que aprecieu l’aparent contradicció de molts d’aquests mots entre ells. Com a mínim, aparent”.

Fa dies que vaig construint el mapa lèxic del debat feminista amplificat a l’esfera pública i a les xarxes socials.

Recullo adjectius i substantius contradictoris (amb el permís d’alguns hashtags i neologismes), sense cap ordre ni jerarquia, per veure si m’ajuden a comprendre l’aparent complexitat que representa el feminisme:

“Apoderament, discriminació positiva, precarització, aparences, revengisme, mansplaining, manslamming, manspreading, manterrupting, defensa de drets, maternitat, feminicidi, #metoo, justícia social, sexisme lingüístic, privilegis, malfollades, violència de gènere, sororitat, micromasclismes, asimetria, cosificació, #josíetcrec, quotes, lideratge, diàleg, feminazis, sostre de vidre, cacera d’homes, ofendiditas, visibilitat, bropropriating, conspiració femenina, negacionisme, matxirules, misogínia, #balancetonporc, androcentrisme, bretxa salarial, col·lectivització, patriarcat...”

Diuen que el llenguatge influeix en la nostra manera de relacionar-nos. I amb tot aquest galimaties semàntic la convivència sembla del tot polaritzada entre qui modela el lèxic per enfortir el discurs feminista i qui de manera perversa el fa servir per desqualificar, confondre, manipular, desprestigiar, provar de dividir i desarmar per veure morir aquest moviment social.

Serem –a la manera de Maquiavel– feministes armades de paraules i de tornades enganxoses, com la de “I... la igualtat pa’cuando?, i... la igualtat pa’cuando?”, amb que Acció Feminista d’Andorra ha començat a escalfar amb humor la jornada de demà.

El feminisme és, a la fi, una (simple?) qüestió d’igualtat.