A finals d’any tot són balanços, per a segons què, comptables i per a segons qui, de vida, almenys d’un any més. Repassar com ens ha anat des de certa perspectiva vital –si és que ho aconseguim– a voltes ens incomoda, i més en aquest temps de tanta incertesa que ens toca viure. Però sempre va bé. Mirar tot el que hem passat, el que hem viscut, i fer-ho tenint en compte que estem immersos en la trajectòria d’aquest món nostre, el proper i el més llunyà, ens pot ajudar a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres. Tant de bo fos així, hi ha tant que ens hem de perdonar i que hem de perdonar; tant a estimar-nos i a estimar; tant a donar-nos i a donar. I tant a agrair. Vols dir? Seguint una tradició que ens ha marcat fins als nostres dies, siguem creients o no, és bo ser agraïts per tant bé rebut. Fins i tot en pandèmia? Doncs sí. Fins i tot en aquesta bogeria d’història contemporània de la qual en som actors. Aturar-se i donar gràcies pel que hem descobert de nou, per les esperances dipositades en persones i projectes, per l’estimació duradora de qui està al nostre costat i confia en nosaltres una vegada i una altra sense esperar res a canvi... També cal donar gràcies per tot el bé que hem rebut de les persones que hem estimat i que ara ja no hi són físicament amb nosaltres però sí en el nostre cor i record, en la nostra ment i els nostres llavis, en el sentiment i la paraula... I si la memòria ens falla perquè és així de trencadissa, i si ja no podem dir noms ni dibuixar rostres perquè se’ns en van i es perden, sempre tindrem dins nostre el bagatge de la vida que ningú no ens podrà prendre.
