Fer de la normalitat l’extraordinari

Com era previsible la dimissió irrevocable presentada pel fins avui ministre de Finances, Eric Jover, després que es fes públic l’expedient obert per l’Agència Tributària a l’empresa de la qual n’és l’administrador únic per no haver presentat la declaració de l’impost de societats des de l’exercici 2019, ha generat una allau de comentaris d’opinadors de tota mena a les xarxes socials.
Més enllà dels que, com els d’alguns companys de Govern, destaquen la seva tasca al capdavant de la cartera de Finances, sobta que bona part dels missatges són de lloança cap a la decisió de Jover, a qui presenten gairebé com un heroi per haver optat, després d’equivocar-se com ell mateix ha reconegut, per marxar cap a casa. D’acord que a països propers, i a diferència del que passa més cap al centre i nord d’Europa, que un polític plegui no és massa habitual, però ¿hem d’emmirallar-nos, si més no en aquest aspecte, amb els nostres veïns del sud i mirar de fer extraordinari un fet que hauria de ser el més normal?
He de reconèixer també que se m’han posat els pèls de punta quan he vist comentaris, articles i he sentit també del cap de Govern i del mateix protagonista de l’afer que, com a ciutadans, ens hem de congratular que l’Agència Tributària hagi tingut la gosadia d’obrir expedient a l’empresa d’un ministre, i per a més inri el de Finances, i que és una bona notícia, ja que evidencia que tothom és igual davant la llei. I jo em demano: i no ha de ser així? Si com a societat celebrem i fem extraordinari el que hauria de ser del tot habitual i normal potser és que tenim un problema.