Hi ha frases que són com les faltes que llança Messi. Sembla que no tinguin perill però a mesura que la pilota s’acosta a la porteria t’adones que són imparables, letals. Frases que es diuen com si no res però que tenen efectes retroactius, presents i futurs. Com aquelles borratxeres de les pel·lícules que, al final, acaben en casament.
Un familiar va pronunciar dues d’aquestes frases durant un sopar. És possible que aquests actes socials s’inventessin per donar sortida a aquest tipus d’oracions, que d’una altra manera es quedarien retingudes en algun racó del cervell acumulant pols. La primera va ser que no li havia agradat gens el llibre Ordesa, que li havia recomanat, i la segona que els dissabtes són per fer neteja.
Sortosament, una compensa l’altra perquè després d’escoltar la primera vaig estar a punt d’agredir-lo al crit de “Manuel Vilas és gran!” amb la llamborda amb la qual s’havia convertit el torró de massapà del lot de Nadal, capaç de deixar les dents de l’increïble Hulk com un formatge emmental, i que havia estat fabricat amb deixalles radioactives en algun laboratori secret: el Breaking Bad dels dolços. I no vaig dur a terme el meu cruel atemptat perquè a la pàgina onze d’Ordesa, Vilas escriu que “he intentat netejar diverses vegades l’apartament on visc, però que és impossible. Mai he sabut netejar, i no perquè no hi hagi posat interès”. Perquè per fer-ho cal disposar d’un sistema, un mètode, una disciplina, un calendari i unes normes més estrictes que les del tron del Crisantem al Japó. Si no es fa així, és impossible.
Netejar és un acte infinit. No finalitza mai. Quan estàs acabant, s’ha de tornar a començar. Sobretot si és un moble de color negre, la catifa de bany, la cuina, o un tàper de pisto manxec que no queda net ni amb litres del Fairy de la paella de Villarriba. Les hores embruten, els minuts embruten, és la mateixa vida la que embruta. Per netejar cal saber-ne. No és com opinar sobre els drets laborals i la vaga dels taxistes, de política internacional amb la situació a Veneçuela o en enginyeria amb el pou de Totalán; temes en els quals tothom és un expert. Pocs, i entre ells la japonesa Marie Kondo, un dels pallassos de Micolor, i el Don Limpio, dominen l’art de la neteja. Mai, però, van venir al nostre pis d’estudiants.
Érem uns autèntics trapelles. Jo havia arribat a dissimular amb típex taques de vi a la paret produïdes per una pèssima extracció del tap de l’ampolla. El darrer dia d’estada fèiem dissabte netejant al mateix temps la brutícia i els records. No havia de quedar res de nosaltres allà. Encara que quan el propietari arribava l’endemà sempre es queixava d’alguna cosa tot i que ens havíem aplicat.
Tenia raó Foster Wallace quan escrivia en una de les més de mil pàgines de La broma infinita que la gent té idees diferents sobre la neteja. Però el cert és que nosaltres no en sabíem prou, i sobretot ignoràvem, que el dissabte és el dia ideal sense ser conscients que és la vida la que embruta. I per això la vida, en el fons, consisteix a no deixar mai de netejar.