Vaig en cotxe a vuit per hora per una carretera que serpenteja entre vinyes i bosc de pi i alzina. És una carretera d’aquelles que no et permeten córrer, però sí que et permet anar a més de vuit per hora. La raó per la qual no corro és perquè davant meu hi ha un pobre senyor sobre una bicicleta de carretera, i dic pobre perquè el veig patir; vermell, suat, indecís sobre les dues rodes, ara m’aixeco, ara m’assec, ara canvio de plat, ara canvio de pinyó, sense trobar la combinació adient, i mentrestant, una dotzena i mitja de cotxes fent fila al darrere, sense possibilitat d’avançar-lo per l’estretor de la carretera i pels cotxes que pugen en sentit contrari.

Gaudeix del paisatge, em dic. Però la veritat és que tampoc puc gaudir gaire del paisatge, ja que estic més pendent de no tenir un accident amb el vehicle que duc davant meu que de mirar les fantàstiques terrasses de llicorella del Priorat. Tinc un amic ciclista i no vull que m’interpreti malament. Espero poder seguir comptant amb la seva amistat després que llegeixi aquest article.

Partim de la base que la bicicleta i l’automòbil són dos vehicles, i que tots dos tenen drets a la carretera, drets i obligacions, i que evidentment, de tots dos, la bicicleta és el més vulnerable. Dit això, crec que de la mateixa manera que tots els que portem un cotxe o una motocicleta hem de passar un examen per obtenir el permís de conduir i els nostres vehicles han de passar certes revisions i pagar una tinença i una assegurança, les bicicletes també haurien d’estar sotmeses a certes obligacions. ¿Per què? Perquè crec que d’aquesta manera es faria una selecció entre la gent que agafa la bicicleta d’una manera regular per fer esport i la gent que es llança a la carretera perquè ha creuat la línia dels quaranta i ha entrat en aquella pugna diària amb el mirall, amb aquelles premudes a la llonza tot sortint de la dutxa mentre xiuxiueja aquella típica sentència: he de fer esport.

Jo estic en aquesta fase, la del quarantí que es demana cada matí, tot sortint de la dutxa, què són aquells flotadors que té al voltant del ventre, i em premo la llonza i dic que he de fer esport, però he triat l’esquaix, que per no molestar no molesto ni als altres practicants d’aquest esport, si és que en queda algun a part de jo i el meu contrincant habitual, ja que la pista està sempre buida.

Amb tot això el que vull dir és que no cal jugar-se la vida per perdre uns quilos. No cal sortir a fer les carreteres més estretes en plena Setmana Santa, que ja sabem que els conductors de Setmana Santa tampoc són els més experts. Hi ha altres moments durant l’any per iniciar-se en el ciclisme de carretera. I una vegada iniciats tampoc cal fer el típic pilot del Tour de França i col·lapsar la nacional, ni anar de dos en dos tot fent-la petar mentre una caravana quilomètrica us segueix en processó.