Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Bru Noya

Bru Noya

Periodista

 

 

Fer l'amor i fer la guerra




Per a gustos, colors. L’historial de Netflix és una autèntica capsa de sorpreses. Et penses que coneixes una persona fins que desemboques en l’activitat de visualització. Les aparences enganyen. Aquella noia discreta, amb ulleres, sempre sense maquillar i un aire dolç i reservat veu pel·lícules de la II Guerra Mundial. Estrany.

És seguidora d’aquestes i, a més a més, també de les romàntiques. Tan senzilla que seria una dona a qui li agradés Vetusta Morla i El Último de la Fila, fos aficionada del Barça, anés de viatge a Àsia i no a Copenhaguen, prengués una o dues cerveses en un afterwork, et descobrís Via del Campo, de Fabrizio de André, amb una nevera semblant a la d’un pis d’estudiants, un veí que sembla el Pijoaparte d’Últimas tardes con Teresa, i que preferís fumar cigarretes convencionals al tabac sense combustió, malgrat la campanya promocional que s’està fent d’aquest darrer.

Però no. Aquesta deu ser una experta en històries d’amor, Ryan Gosling, Dan Stevens, i en llançaflames, ofensives militars, paracaigudistes, nius de metralladora i desembarcaments. Diu que combina el visionat d’unes amb les altres. Amor i nazis. La la Land i El III Reich. Un còctel tan explosiu com el de Demòcrates, Liberals i Ciutadans Compromesos. Anell o tanc. L’algoritme de Netflix estaria disposat a ser ministre de Funció Pública abans de ser capaç de dissenyar una pel·lícula feta a la mida de la usuària bipolar. Hauria de ser una mena de 500 dies nazis, I aleshores va arribar Hitler o Quan Goebbels va trobar Göring.

També és possible realitzar un combinat, sobre un guió d’Elísabet Benavent, amb la història d’una noia del Bronx que obre un local de cupcakes a Brooklyn després de partir peres amb el seu xicot, i que acaba assassinant el Führer en un búnquer de Berlín després de creuar l’Atlàntic amagada entre els embalums d’un avió Boeing B-17 Flying Fortress.

M’intriga, i molt, la fascinació que produeix el mal, i la sensació que et queda al cos després de veure una pel·lícula de nazis o de camps de concentració amb ganes que torni a ser dilluns per anar de nou a treballar, amb un sentiment de culpabilitat enorme per haver-te queixat alguna vegada a la teva vida.

Hi ha ara mateix més pel·lícules d’Adolf Hitler que de Jennifer Aniston o de Cameron Díaz en el catàleg de Netflix i d’altres plataformes digitals. Només del sinistre camp de concentració d’Auschwitz hi ha la ballarina, el tatuador, la infermera, el mag i el violinista. Per completar la saga, Arturo Pérez-Reverte amenaçava de perpetrar una novel·la suposadament històrica. Sortosament, es va quedar sense personatges perquè entre la seva manca de rigor i el drama que es va viure allà hauria esdevingut un autèntic nyap.

Encara que un ja no se sap què pot ser més nociu per a la salut, si una pel·lícula de la Segona Guerra Mundial o una de romàntica. La darrera que vaig veure era tan apegalosa que vaig patir un coma diabètic per hiperglucèmia. Potser són preferibles les dels nazis. No em calen espòilers perquè ja sé que al final sempre perden.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic