Fer l’andorrà sempre ha funcionat

Si alguna cosa no ha canviat al nostre petit i estimat país al llarg dels segles han estat els conflictes protagonitzats pels nostres veïns del nord i del sud. Conflictes totalment aliens a Andorra i els seus habitants però que, a vegades, ens han fet suar la cansalada per mantenir la nostra preuada independència de més de set segles i trobar la millor de les solucions per als de casa nostra...
Però com si es tractés d’una benedicció ad aeternum, sempre hem sortit victoriosos de les negociacions i amb el cap sempre alt! I tot gràcies a l’encertada manera de fer pròpia dels andorrans d’antuvi que, amb molta mà esquerra i poca vanitat (o “taciturnitat i prudència”, com deia Antoni Fiter i Rossell), se sortien sempre amb la seva.
Això no és altra cosa que “fer l’andorrà”, una actitud tan lícita com nostra, que si els polítics d’avui la seguissin practicant, un altre gall ens cantaria! I quan parlo de fer l’andorrà segur que us ve a la ment moments en els quals el nostre país va estar quasi a punt de perdre la seva independència. Com el de la mort per decapitació del copríncep francès Lluís XVI i la no acceptació de la quèstia per part dels guillotinaires... Gràcies a fer l’andorrà, les nostres autoritats d’aleshores van saber convèncer els francesos d’assumir de nou la cosobirania, que van culminar l’any 1806 amb el Decret Imperial de Napoleó. O quan el net del rei Lluís XIV de França –coronat com a Felip V d’Espanya– va lluitar contra el pretendent al tron l’arxiduc Carles d’Habsburg a la Guerra de Successió espanyola i va voler passar comptes amb tots aquells que no l’havien defensat com Catalunya, abolint les seves lleis i llibertats amb el Decret de Nova Planta. Un cop més, els andorrans –amb l’ajut inestimable del copríncep episcopal, Simeó de Guinda, i l’astúcia del síndic encampadà Joan Antoni Torres–, van haver de tornar a fer l’andorrà (deixant de banda el suborn de 600 formatges de regal per al sobirà) i van aconseguir mantenir al marge Andorra de les represàlies borbòniques –tot i haver-se posicionat a favor del pretendent de la Casa d’Àustria durant la guerra– permetent el control del frau i del contraban a canvi del manteniment dels privilegis.
Avui, en una democràcia mundial, on tota negociació hauria de ser més fàcil que antuvi, per què ja no fem l’andorrà? Amb els veïns del sud i del nord, amb Europa i amb qui calgui! És que potser els nostres avantpassats s’estimaven més el país que nosaltres? O és que el patriotisme ja no està de moda? Si els nostres avantpassats van aconseguir fer claudicar absolutistes, és perquè fer l’andorrà se’ns dona molt bé. Aprofitem, doncs, els dots que tenim gràcies al nostre ADN i pensem en clau andorrana quan negociem internacionalment. A vegades és millor sortir en menys fotos, treballar més a l’ombra i pensar menys en vots i més en el país... Com deia Sant Agustí, “on manca la destresa supleixi diligència.”