Fer l’onso

Quan a casa volien posar-me les piles, acostumaven a interpel·lar-me amb frases com ara: “Ja n’hi ha prou de fer el galundro” o bé “portes tot el dia fent l’onso, potser que espavilem”. Un galundro no seria res més que un gandul sublimat pel tarannà pirinenc. Aquest terme ni tan sols l’he vist recollit als diccionaris, tot i que Rosalia Pantebre se’n fa ressò a la seva obra El parlar d’Andorra. En canvi, l’expressió fer l’onso, que sempre havia cregut que derivava de fer l’os, donat que onso és una altra manera de referir-se a aquest plantígrad, pot derivar de l’expressió tarragonina fer l’Alonso, la qual sí que deriva del terme ursus (os, en llatí). En consultar un manual de paremiologia, les mostra com a equivalents i no fan més que definir algú que es fa l’orni, fa el borinot o es fa pregar.
Recuperar un terme com ara galundro, vindria a ser com un somni humit. Tampoc li veig gaire camí a l’expressió fer l’onso, tot i que podria tenir un xic més de recorregut. Hi faig referència perquè a la Seu d’Urgell, aquest dissabte de Carnaval, es recupera la tradició del Ball de l’ossa. Els encampadans, que ja fa un temps que la fan ballar, poden titllar els urgellencs d’oportunistes i mostrar-se un xic ofesos. I més enguany, que la festa acaba de ser declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco. La realitat és que els urgellencs ja fa dies que s’ho treballen i aquest reconeixement no ha estat, com podria semblar als recelosos, el que els ha impulsat a recuperar la tradició.
Arribats a aquest punt algú es pot demanar, paga la pena recupera-la si s’havia perdut? Per una banda, en cap cas es recorre a un animal viu. Una possibilitat que en l’actualitat estaria del tot fora de lloc. Per l’altra, i encara que no ens ho sembli, els ossos han format part de la vida de tots nosaltres durant mil·lennis. S’han preguntat mai per a quantes persones el primer company de llit ha estat un os? En quantes cases, especialment en les que hi ha nens, no hi ha un o més ossos de peluix? No és estrany doncs que ens siguin simpàtics tot i que la possibilitat de tornar a introduir els de debò, com hem comprovat a casa nostra, no ha estat mai exempta de polèmica.
Sigui o no polèmic, l’arribada de Carnaval marca una època en què l’ordre de les coses es capgira. I les disfresses i tot el que les acompanya, com apunta l’antropòleg Andrés Antebi, ha estat durant molts anys relacionat amb tota mena de festes que ens mostren els canvis que la natura experimenta. Així, el Ball de l’ossa ens recorda com aquests animals que s’han passat l’hivern dormint ja s’han despertat i tornen a habitar el bosc. I amb ells, en principi, també torna la primavera. Perquè, ens agradi o no, i amb Ball de l’ossa o sense, la primavera, a casa nostra, sempre acabant fent l’onso.