Fer o no fer

Sabíem que seria una festa major diferent i, quan ens vam trobar asseguts en cadires amb una separació d’un metre i mig entre elles per veure un concert de rock, vam sentir-nos un xic incòmodes, per què negar-ho. Un concert sense ballar, sense una beguda a la mà, sense comentaris, sense rialles còmplices. Però un concert, al cap i a la fi. Amb totes les mesures necessàries per la Covid-19. Bravo per tots els voluntaris de la Unió Pro Turisme d’Escaldes-Engordany que han vetllat perquè gaudíssim de la festa i alhora ho hàgim pogut fer amb seguretat. Tot just s’aixecava algú de la cadira que ja hi havia un voluntari que anava a netejar-la.

Fer o no fer una festa major és una decisió que segurament no és fàcil de prendre. Nosaltres mateixos, la ciutadania, després de mesos de confinament, experimentem sentiments contradictoris. D’una banda, estem delerosos de retrobar-nos amb amics, companys i saludats. Per contra, la por dels rebrots ens torna prudents i selectius. Estic convençuda que els responsables de totes les corporacions comunals es guien pel que creuen que és millor, sobretot des de l’òptica de la salut pública. Dit això, Escaldes-Engordany ha demostrat que aquest any, malgrat tot, es podia fer una festa major sense riscos. O almenys sense més riscos que els que correm en els establiments oberts, en els bars i restaurants, en els gimnasos i les piscines. I igual que som molts que, de seguida que hem pogut, hem tornat a aquests espais, les festes populars bé que es mereixien, i es mereixen, una oportunitat. I disculpeu que en aquest article no parli de Sant Julià, però estic escrivint aquestes línies que no hi he anat, encara.

Les festes majors fan poble. El ball de Santa Anna, l’orquestra Maravella que va omplir la sala de Prat del Roure i ens va deixar a alguns fora per la limitació d’aforament, els concerts, amb el Patxi Leiva com a cirereta del pastís, les fires i firetes, el castell de focs.

Les festes majors, en aquest any que ha colpejat amb duresa molts sectors i, entre ells, la cultura, són a més un respir per a músics i artistes que han vist com se’ls cancel·laven les actuacions una darrere l’altra. No és còmode, no, picar de mans des de la cadira o balancejar rítmicament els braços sense poder moure tot el cos. No hi estem acostumats i els cantants han de procurar ser més propers que mai per posar-se un públic distanciat a la butxaca. Alguns se’n surten millor que d’altres, sens dubte. Però en qualsevol cas val la pena que ho intentem, tots plegats, els que són a dalt de l’escenari i els que som a baix.

Soc conscient que aquest any hi ha hagut menys gent als actes que altres anys. Per prudència? Perquè el cartell era menys mediàtic? Perquè aquest estiu tenim moltes ganes de sol i platja i molts han decidit marxar? Per altres raons? Sigui com sigui, i amb respecte per les opinions més diverses i per la decisió de cada corporació de fer o no fer la festa, agraeixo haver pogut respirar altra vegada, uns dies, unes hores, certa normalitat.