A finals del segle XVII, a la Cortinada, l’Escoter vivia de la pedra com d’altres vivien del ferro o del pa. El seu fill, en Cerni, aprenia sense escola: primer escombrava la pols, després escoltava la veta, i un dia el mestre li va deixar aguantar el cisell i va entendre que l’ofici era ritme i paciència. Baixaven sovint als molins: ajustar moles, refer llindars, encaixar canals; a Ordino hi havia vint-i-tres moles farineres. I quan calien eines, la farga mantenia el món en marxa: punters, gradines, claus i grapes.

A la farga hi treballava en Joaquim, ferrer i amic del pare. Havien fet junts ferratges i reixes a l’ermita de Sant Martí de la Cortinada: ferro i pedra, el mateix idioma. En Joaquim, només de veure la cara de l’Escoter, ja distingia si pujava per feina… o per notícies.

La notícia va arribar amb un encàrrec. Era 1702 i el país canviava de casa: el Consell de la Terra comprava la Casa Busquets, la futura Casa de la Vall, per 1.650 lliures, a la sessió de Sant Tomàs; el síndic era Joan Antoni Torres. Per dalt manaven els coprínceps: Julià Cano, bisbe d’Urgell, i Lluís XIV a França. Volien un escut de pedra, un senyal que digués “aquí es decideix”, i l’Escoter va acceptar: quan una institució et crida, també t’està mesurant.

En Joaquim el va avisar de seguida, sense drama: “Et pagaran el primer sac i el segon, i l’últim l’estiraran com un fil. La caixa sempre és seca quan arriba la teva part.” L’Escoter va mirar en Cerni: “Avui aprendràs una altra cosa: com es cobra sense parlar.” El tracte es va tancar ràpid: dotze lliures i menjar durant l’obra, amb una part per avançat. Li van donar el primer pagament en bossa: moneda menuda, ardits i diners, algun ral, metall comptat dues vegades; “la resta, quan estigui col·locat”, va repetir el síndic sense mirar als ulls.

Al taller, el pare va triar granit gris del país, el va desbastar a fora i el va acabar a cobert, amb la neu fent silenci a la teulada i el fred clavant-se als dits. En Cerni aguantava el llum i veia aparèixer l’escut com si sortís de dins del bloc: mitra i bàcul, barres, i a baix les dues vaques del Bearn. El dia del viatge, la peça pesava com una mala idea: dos-cents i escaig quilos, potser més. La van muntar en un carro, la van amortir amb palla i taulons, i van baixar una dotzena de quilòmetres cap a Andorra la Vella per camins enfarinats, amb una mula tibant i homes frenant als pendents perquè la neu i el gel no els traguessin el carro de costat.

El mur de la Casa de la Vall els va rebre sense cerimònia: morter de calç, palanques, falques i grapes de ferro d’en Joaquim, tot fet de pressa i amb l’alè sortint blanc. L’escut va pujar lent i va quedar assentat com si sempre hi hagués estat.

Llavors l’Escoter va demanar l’últim pagament. El síndic va parlar de retards, de talles, de “ja es farà”, i no va dir “no”. Van passar dies i va arribar un sac: no de monedes, sinó de formatges. Bons, pesants, suficients per menjar, insuficients per tancar un deute. En Cerni va prémer els punys; l’Escoter només va assentir, com si ho hagués previst des del primer cop de cisell.

Aquella nit, de tornada a la Cortinada, en Cerni va esclatar: “I ara què?” El pare es va netejar les mans i va dir: “Ara mires el que ja vam fer.” Va obrir el quadern i va assenyalar un dibuix petit, gairebé una broma: dues vaques descaradíssimes, donant el cul a la mitra. “En Joaquim tenia raó. Per això no vaig esperar al final. Hi ha venjances que es fan quan encara et creuen obedient.” I l’endemà, quan el sol va donar a la façana, l’escut feia la seva feina pública i també la secreta: a dalt, la mitra manava; a baix, dues vaques li donaven el cul, ben plantat. I sota de tot, com un rebut que el temps no pot esborrar, hi quedava la firma del mestre: "scoter.me fecit". (“Fet per Escoter”)