Quan va sucar la magdalena en el te, ni tan sols Proust es pensava que aquell paràgraf s’utilitzaria com a exemple de la capacitat evocativa dels sentits del gust i de l’olor. Desconec si passa el mateix amb l’oïda, però estic convençut que, com a mi, hi ha cançons que aconsegueixen efectes similars, tot traslladant-nos a altres indrets i recordant-nos persones amb les quals ja fa temps que hem perdut el contacte. Un efecte miraculós que s’intensifica quan les escoltes sense voler, per atzar.
Així, cada cop que escolto Hombres G que volen marxar cap a Itàlia, torno a sortir amb ells de viatge de fi d’estudis, tot recordant com li quedava de bé el jersei de ratlles a una urgellenca de pro. I, si no és habitual que busqui Camela, només d’escoltar les primeres notes de Cuando Zarpa el Amor em trasllado a certa època laboral, en companyia d’un grup de companys amb els quals vam compartir tota mena de situacions. Si Sabina reprèn el seu Pacto entre Caballeros, no em puc estar de pensar en la parella que es va enredar mentre a la casa entrava mucha, mucha policía, ja fa uns anys, durant el concert que va fer a Andorra. I si escolto Molly Malone, dels Dubliners, em venen ganes de fer una Guinness, envoltat de fum en un pub d’Irlanda. Per contra, Brown Eyed Girl, de Van Morrison, nascut a Belfast, em porta fins a Austràlia, com si fos un dels presoners que s’hi van enviar des de les Illes Britàniques.
Aquest efecte teletransportador també el pot produir tot un àlbum, com ara I si canto trist, de Lluís Llach, que conté les nou úniques cançons que van quedar al cotxe que em van robar una nit de Sant Innocents. I aquí no acaba la meva relació amb els cotxes i el cantautor de Verges. La que, potser, és la seva cançó més coneguda, L’estaca, em torna als temps en què recollia autoestopistes. En concret, al dia en què vaig carregar un parell de nois de Polònia, amb els quals vam compartir uns quants quilòmetres tot cantant aquesta cançó. No dubto que fèiem patxoca mentre jo entonava la versió catalana i ells la polonesa, coneguda com a Mury, i que va esdevenir l’himne del sindicat Solidarność.
No soc un gran seguidor dels Amics de les Arts, només de tant en tant, i els recordo, a vegades, sobretot si se’m cremen les torrades. El cas és que la cançó 4-3-3 mai m’havia cridat massa l’atenció. Però fa pocs dies vaig descobrir el meu net tot cantant la seva encomanadissa tornada, on s’afirma que fer un shawarma amb tu és el millor que hi ha. Tot i que potser ell manté una devoció més gran per la cançó Golden, o per Dai dai de Shakira, la llicència poètica em va permetre canviar un shawarma per un trinxat i ballar una estona al seu costat. Els puc assegurar que em costarà oblidar-ho.