Llegeixo un article molt interessant al web del diari Voz Populi titulat: “¿I si Clint Eastwood tingués raó? Cap a una societat adolescent”. El text es refereix a com la proliferació de la correcció política per a gairebé tot a la vida d’avui és un reflex fidel de la nostra infantilització com a societat.
L’article exposa exemples de diferents universitats on els professors van ser censurats o expulsats per haver intentat generar debat amb diferents temes que suposadament podien ferir la sensibilitat d’alguns alumnes. Les universitats exigien la creació d’un espai segur on els estudiants no estiguessin exposats a pensaments negatius.
Avui fa la sensació que és millor no debatre ni intercanviar opinions que el fet d’aprendre que a la vida existeixen infinitat de coses que ens poden fer mal tant de manera física, emocional o intel·lectual.
Construir aquestes bombolles no fa més que crear generacions que no només no estan acostumades que els diguin les coses a la cara sinó que tampoc sabran com bregar amb els aspectes negatius quotidians.
I és en aquest moment quan recordo una frase que el famós escriptor anglès Neil Gaiman va pronunciar a la Universitat de les Arts de Filadèlfia al 2012. La sala era plena d’alumnes en el seu últim dia de carrera, sentint les paraules d’un artista consagrat internacionalment: “De vegades la vida és dura. Les coses van malament. I van malament en l’amor i en l’amistat i en els negocis i en la salut i en totes les altres coses en les quals la vida pot anar malament. I quan les coses es posen difícils, això és el que has de fer: fes art.
Probablement les coses funcionaran d’alguna manera, i eventualment el temps allunyarà el fibló, però això no importa. Fes el que només facis millor. Fes art. I fes-lo en els dies bons, també.”
Si llegim mínimament entre línies, el missatge és simple i clar: accepta el que et passa i transforma l’energia negativa fent alguna cosa productiva. Per descomptat que en aquest cas, l’art depèn del context on està pronunciada la conferència, però pot aplicar-se a qualsevol cosa a la vida.
Si creem societats que no accepten la crítica o qualsevol aspecte negatiu de les seves vides, els envairà la frustració. Si no la saben manejar, es convertirà en ràbia i aquesta, la majoria de les vegades, es projectarà sobre els altres. I és aquí on apareix el racisme, el sexisme, i qualsevol altre ‘isme’ que vulguin trobar.
Així que, estimats amics, transformin tota aquesta energia que els consumeix i prenguin consciència que ningú ni res té la culpa o la responsabilitat del que els passa. Facin art, corrin, cuinin, llegeixin, però facin alguna cosa, si us plau.
