Sabíeu que a Andorra les festes majors no sempre han estat a l’estiu? Fins ben entrat el segle XX, a casa nostra se solien celebrar dues festes majors, la d’hivern i la d’estiu. La festa major d’hivern era en realitat la festa del sant patró de la parròquia, i la d’estiu solia variar segons les feines del camp i les collites: a cada parròquia eren en dies diferents. Així doncs, les festes patronals són: a Canillo, Sant Serni (29 de novembre); a Encamp, Santa Eulàlia de Mèrida (10 de desembre); a la Massana, Sant Iscle i Santa Victòria (17 de novembre); a Andorra la Vella, Sant Esteve (26 de desembre), i finalment a Sant Julià de Lòria, Sant Julià (7 de gener). Les excepcions són Ordino amb Sant Corneli i Sant Cebrià, que se celebren el 16 de setembre (encara avui dia és festa major), i Escaldes, on en aquells temps, depenent de l’època i del segle, celebraven o bé la Immaculada Concepció (8 de desembre) o bé Sant Pere Màrtir (29 d’abril). A Engordany des de sempre ho havien tingut ben clar, celebraven Sant Jaume (25 de juliol) i n’allargaven la festa fins l’endemà, quan el calendari litúrgic marca que cal fer memòria de Santa Anna, mare de la Verge Maria. Avui dia escaldencs i engordanyencs celebren la festa major els mateixos dies que ho feien tradicionalment els d’Engordany. A principis del segle XX a casa nostra encara convivien les dues festes majors i és cap als anys trenta o quaranta quan comencen a agafar més tirada les d’estiu, deixant les d’hivern cada vegada més arraconades fins gairebé la seva total extinció. El fet que els nostres avantpassats tinguessin cada vegada més i millors vies de comunicació (i amb elles els primers turistes i estiuejants), i evidentment l’aparició de l’electricitat i el fet que el clima sempre és millor a l’estiu que a l’hivern van contribuir de manera decisiva i notòria a aquest fet. Aquests factors feien que hi hagués més assistència, i amb més concurrència podien fer millors festes, ja que llogaven més cars els palcos (les llotges) i també venien més cares les entrades i les begudes als forasters (que sempre pagaven més). Obtenien d’aquesta manera uns ingressos que procuraven estalviar per tal de poder llogar les millors orquestres del moment, perquè ja se sap, aquelles coses ancestrals dels pobles: si els veïns porten la millor orquestra de Catalunya, nosaltres no serem menys i portarem la millor d’Espanya! L’objectiu no era un altre que fer la millor festa major que s’hagués fet mai. Amb l’electricitat podien allargar al màxim la xerinola i els “lluïts saraus” fins a altes hores de la matinada, i −si tenien prou diners− acabaven la festa amb “focs xinescos o japonesos” (nom amb el qual es coneixien abans els focs d’artifici) tal com encara fem avui dia. Abans de la modernització del país, el dia de la festa major era molt esperat per tothom, ja que normalment els familiars que vivien fora tornaven a la casa. Les mestresses aquells dies anaven atrafegades, tenien (més) impol·luta la casa i a la cuina la flaire que hi havia era la de pollastre amb prunes o la d’arròs amb conill. Per postres fornejaven una bona coca masegada. La taula parada per als de la casa (i algun foraster) era revestida amb les millors estovalles i la vaixella bona. El dia de festa major només es podria comparar amb el de Nadal. De bon matí el campaner repicava joiós anunciant la festa. La missa era sempre a migdia i era cantada. En moltes ocasions l’orquestra que amenitzava el ball de tarda acompanyava també la missa. Si aquell dia hi havia professó també l’amenitzaven. Una vegada sortits de missa, tothom se’n tornava cap a casa a compartir el dinar i la germanor pròpia d’aquell dia. Després d’una bona i llarga sobretaula, acompanyats dels millors licors i anissos i envoltats d’un núvol de fum que sortia dels caliquenyos que fumaven els homes, les dones obrien les finestres i aquella era la senyal que indicava que s’havia d’anar cap a la plaça, al ball de tarda, on hi assistia i participava tot el poble fins a mitjanit.
