Acaba el curs acadèmic i per a la majoria de les escoles artístiques arriba el torn de les clausures, mostres i festivals. Arriben els exàmens finals. Quines coses. A la fi toca ensenyar el que han après i el que bonament hem ensenyat, fer que els alumnes pugin a un escenari i que les famílies, sobretot, pateixin i gaudeixin del que hi passa, en molts casos, per primera vegada. Des de les escoles sempre s’hauria de fer la petita pedagogia d’obligar els alumnes a pujar a aquest escenari, de posar-li data al compromís, d’ajuntar totes les peces del puzle que portem armant tot el curs perquè es vegi per fi un petit resultat.

Perquè la millor paraula que pot definir aquests festivals o clausures és mostra. Ens toca a professors i professores fer la nostra tasca d’ensenyar als futurs artistes que el que farem serà mostrar una part del nostre treball. Compartir. Mostrar un petit percentatge d’això que fem durant tantes setmanes. No és assajar, no; no és preparar una funció de teatre, no és ser una producció teatral, no; sinó mostrar, d’alguna manera, de la millor manera possible, una petita mostra de les coses que hem treballat al llarg de l’any.

És un treball difícil, per a tots, per als alumnes, que moltes vegades és la primera o l’única oportunitat que tenen per pujar a un escenari, i per als professors i guies que hem de coordinar grups i esdeveniments. El fet en si de poder quadrar una data per poder mostrar la nostra feina ja és una tasca digna d’estudi: perquè a més competim en agenda contra la resta d’activitats, esdeveniments, vacances, festes majors i carreres populars.

Aixecar una petita mostra de teatre és un gran esdeveniment. És normal que els alumnes entrin en pànic escènic en visualitzar la seva data d’estrena, ho fem tots, però ara surten totes les pors, i les inseguretats. Ara els toca, ha arribat el seu moment. Que difícil. “No em sé el meu text”, “No em recordo de res”, “No vull sortir”... Perquè per molt que nosaltres els diguem que és només una mostra, per a ells sempre és molt més. Duran l’any les classes aporten eines, tècniques, jocs, estils i normes que ara toca aplicar. No som directors de res, seguim sent els professors, que ara des d’un lloc una mica més jeràrquic ordenem totes aquestes coses, les posem en un context d’exhibició, i intentem de la millor manera possible gestionar els nervis i les frases perquè allò que no ho semblava, tingui pinta d’obra d’art.

Les mostres de fi de curs respiren nervis, i bon fer, i fins a la més avorrida de les obres i funcions que mostren els alumnes, té un mèrit grandiós. Des dels més joves, que amb prou feines saben llegir i s’enfronten a un guió per primera vegada descobrint el que és una acotació, un diàleg, un a part, o el significat de la paraula assajar. Els joves que arriben a juny extenuats d’exàmens i de la vida i que ara visualitzen el que volia dir “no deixar les coses per a última hora” o els grups d’adults, que són capaços de veure al mirall d’aquestes companyies, d’aquestes produccions que han vist al llarg del curs, i que imaginen la seva posada en escena com si es tractés d’una gran funció.

El millor de les mostres de final de curs és la il·lusió, les ganes i el premi final de l’aplaudiment, que encara que soni a tòpic, cal viure-ho per entendre-ho, i gaudir-lo: com en un parell d’hores quedarà tot l’esforç d’un curs reflectit en uns aplaudiments. Ens esforcem a inculcar als nostres alumnes que les mostres són això: mostres, i que les han de gaudir. Que és igual si surten amb el guió a la mà, si confonen un parell de frases o si el vestidor no és prou rigorós amb l’època que representa, perquè l’important és l’esforç i les ganes per mostrar el nostre treball, el nostre viatge i la nostra passió pel teatre.