A servidora li provoquen certa urticària, les majories absolutes. Per molt democràtic que sigui que mani la majoria, solen desprendre un tuf d’arrogància, un ignorar qui no va surfejant la cresta de l’onada. En canvi, en democràcies representatives, aquests governs que a alguns llocs bategen com a Frankenstein, haurien de comportar, en teoria, molt més diàleg, pacte, transaccions, un ni pa ti ni pa mi, en aparença molt més saludable. Política en resum. O això defensaria en el millor dels mons possibles, o en un altre que fos una mica bo. Perquè el que estem veient per aquí baix és aquesta tendència a completar sudokus impossibles amb pactes –o no pactes– inaudits, de Barcelona a Ripoll. Totes les forces i colors són responsables d’aquesta deriva estranyíssima. Des de l’esquerra de l’esquerra –nens immersos en el seu joc de trons particular– fins a una dreta entregada a l’extrem més ranci, reaccionari, negacionista, involucionista. Feixista. ¿Arribarà el moment que se’n penedeixin, d’haver-los posat en safata tant de poder? De moment, afilen l’argumentari de campanya: “Uuuhhhh, que ve l’home del sac! Uuuuuhhhhh, Bildu. Uuuuuuh, els indepes”. Què importa agitar les aigües per aquí, que havíem assolit certa tranquil·litat, si em reporta uns vots per allà?, es freguen les mans. Sí, ja ho sé, sento la teva veueta dient que a Andorra que li importa. Però, veuràs, a banda dels residents cridats a les urnes, ja m’explicaràs si t’afecta o no el dia que recomencin a tallar carreteres o accessos a l’aeroport, o... De moment, com deia aquell, “que els bombin a tots”.
