Avui és un dia més de la meva vida amb la malaltia, juntes caminem a contracor perquè ni cedeix ella un pas ni cedeixo jo a sentir-me derrotada. Em desperto, després de passar una nit de malson sense dormir, m’aixeco i miro el rellotge. Per una banda, vull que es faci de dia i que no sigui de nit; però, per l’altra, es farà de dia, però jo continuaré en la nit de la meva malaltia. Les 24 hores, perquè el dia no en té més, sento tantíssim dolor que el somriure es transforma en un gest o ganyota. No puc més. Em fa mal tot, fins i tot una abraçada.

Avui vull quedar-me al llit, però això seria rendir-me i deixar que el meu cos s’acostumi a no moure’s. Llavors l’hauria fastiguejat, ja que si no ens movem i no m’esforço perquè els músculs ho facin, se m’aniran paralitzant les articulacions més ràpidament per la falta de mobilitat, i podria acabar en una cadira de rodes o en un llit.

M’aixecaré i si no puc fer dos passos en faré un, i una jornada laboral de 7 hores fora de casa. D’aquesta feina, no me’n puc queixar, ja que és molt tranquil·la, i si no puc fer una cosa, la deixo per demà. El que per als altres és tan simple com obrir una bossa i ficar-hi el pa, per a mi moltes vegades és un gran sacrifici.

He d’enfrontar-me primer a mi mateixa, i conscienciar-me que això és el que m’ha tocat, això és el que he de portar, com pugui, però positivament. És com conduir un cotxe: si no puc anar a 90 aniré a 20, però sempre endavant. I si no tinc ganes de somriure, sinó de plorar, doncs ploro, és un alleujament. I segueixo endavant, ja somriuré després, que el riure és una de les millors medicines per a l’ànima, i ens fa la vida més suportable i, si la compartim amb gent positiva, millor.

Tenir aquesta malaltia no significa que el meu enemic sigui la vida, perquè la vida és bella, els bons amics ens ajuden, i el marit, els fills, les nores, que m’estimen i em comprenen, m’ajuden a mantenir l’equilibri que necessito per aquesta nova vida. M’hi he d’adaptar i acceptar-la. No tothom té la sort de tenir aquest amor, i només es tenen a ells mateixos. He de ser forta, dins de la meva debilitat, i alimentar la meva ment i el meu esperit.

Però jo m’he proposat fer que cada dia sigui diferent, per alguna cosa tinc la imaginació i les ganes. Vull oblidar-me de seure i dir: “Em rendeixo, no puc més”. És clar que puc, però ningú sap el gran esforç que he de fer per posar-ho en pràctica.

Molts dies, pel dolor, amb prou feines puc moure’m, em sento molt inútil, però no vull que es noti que estic malament. Lluito des del dolor i escric menys que abans, però un article és una forma més de lluitar contra la malaltia. Igual que parlar amb les persones amb qui et vas creuant a la vida, i que et fan sentir això, viva. Et fan sentir que hi ha molta vida per davant encara, i que encara puc fer alguna cosa per als altres i per a mi mateixa.

Aquesta malaltia que acaba amb les teves ambicions, amb els teus desitjos de superació. Deixes de ser la persona activa i resolutiva d’abans i passes a ser una persona apagada, sense forces. A primera vista el meu aspecte és el de sempre. Només les persones que conviuen amb mi saben el que estic patint.

Un dia més. Avui li diré a la meva malaltia. “Avui tampoc em rendeixo”. I em ric de la gent quan em diu: “És que tu no saps, què és el sofriment, perquè no estàs al cim de l’escala del dolor”. Doncs estic al màxim: 18 sobre 18 punts diagnosticats i amb diverses patologies derivades, amb un mal com si tingués agulles en cada porus de la meva pell. Els demanaria a totes aquestes persones que no jutgin: no són en el cos de les persones que ho patim; i per molt malament que estiguem, moltes de nosaltres no ho volem demostrar.

No em deixo caure, trec forces i segueixo endavant. Mentre tingui vida hi ha esperança, encara que sigui una petita llum que he d’aconseguir al final d’un llarg túnel recorregut.

Tant de bo aviat es descobreixi el tractament adequat per a la fibromiàlgia i que se’ns admeti a la Seguretat Social, ja que semblem unes bestioles rares. No ens donen ni una petita paga, ja que per ells només serveix la paraula fatiga crònica, i també en tenim nosaltres. Però, com ho reconeixem que en tenim? Doncs perquè estem fatigats des que posem els peus a terra per començar el dia.