Per moltes operacions de maquillatge amb imatges que ens transmeten bon rotllo o nous conceptes que n’endolceixen d’altres de més amargs, al final se’ls veu la ceba. Se’ns presenten amb cara de no haver trencat mai cap plat i de voler ajudar tota cosa viva, i fan bandera de la filantropia. Però aquest “amor a la humanitat” s’esfuma quan entren en joc quatre calerons (o potser més i tot, que de cobrar bé que en saben). Perquè tenim la certesa que una cosa i l’altra no són compatibles. Que el món dels negocis no encaixa, per més que el forcem, amb l’esmentada filantropia, basada en l’ajuda desinteressada als altres. Per això, senyors del social business, no ens enredin. Que el títol no fa el contingut i que finalment hem descobert que tot són camàndules per allunyar-se del mal nom que han conreat al llarg d’anys i panys i poder gaudir així d’un filó nou per lucrar-se. Hem vist que a sota del verd hi ha els mateixos colors de sempre i que els valors que prediquen s’esvaeixen segons dicta l’estratègia (que la pela és la pela). Vaja, que tot és una mena de teatre, amb decorats al gust del moment, perquè puguem consumir contents i amb la consciència ben tranquil·la. Que ingerim del bo i millor i, a més, els nostres estalvis van a parar a bones butxaques. De ben segur que deuen saber que la funció té data de caducitat. Que les veus dels actors són esquerdades i fan mal a l’oïda (fina) de l’auditori. L’escenari fa olor de ranci. I que els versos ja no rimen.
