No em diguin que no els passa: tornes del súper i trigues una bona estoneta a separar cartrons i plàstics, retirar envasos i embolics i sobreembolics absolutament prescindibles. A casa, tens ocupat el minso espai de la cuina per separar materials, i quant de temps dediques a la tasca de vigilant, sobretot si a casa hi ha gent de molt petita o molt gran? A sobre, ens acabem d’assabentar que ho fem malament, pitjor que fa un temps. Vaja.
Però en una societat capitalista, on tot té un preu, tot es pot calcular en termes econòmics, quin valor té aquesta feina que fem de gratis? Pel bé de tots. Ja. Però no sols és feina sense remunerar, sinó que les famílies assumim uns costos que es disparen, mentre que el tractament esdevé un maldecap continuat per a ciutadans i administracions: què els he de dir per aquí dalt, amb sistemes de recollida que no funcionen i contenidors on no caben les bosses gràcies a algun nyap? Els de les comarques frontera avall som víctimes de la política del pal i la pastanaga i ens esvalotem en veure l’import dels rebuts. Compta-hi, ens avisen, que encara s’apujarà!
El cada cop més gran problema de les escombraries cau sobre les espatlles (i butxaques) del ciutadà, a qui ningú explica clarament quina part dels costos assumeixen els que produeixen tot aquest munt de paperam i plàstics tan sovint no sols absolutament innecessaris, sinó completament ridículs (hi ha res de més idiota que la fruita que es comercialitza pelada, sense anar més lluny?). Està regulat? Com està legislat? Per què no es limita seriosament la producció i s’ataca el problema d’arrel? Uix, això és filosofar, diu algú des del sector. Doncs filosofem.
