Acaba el dolce far niente estiuenc i la tossuda realitat torna al punt exacte on ens l’havíem deixat. Recollíem fa pocs mesos que existeix aquest flux de treballadors en situació irregularíssima –i no per voluntat ni culpa seva– que passen amunt i avall la frontera cada dia. Ara bé, si les autoritats abans feien com qui no veu, fent-se càrrec de la seva situació d’indefensió, ara amenacen de vigilar-los de prop, d’expulsar-los, de retirar-los permisos i deixar-los encara més despullats de drets. Pura filosofia trumpista. Una contundència que no s’adverteix amb les empreses. Són treballadors d’usar i llençar: ningú no veu la contradicció, la hipocresia, d’aquest llenguatge políticament correcte, que diu posar les persones al centre, però en casos com aquest oblida la condició d’éssers humans i se’ls designa mà d’obra?
Esfereïts, llegim com es repeteix l’argument que aquestes persones generen un problema perquè esgoten recursos assistencials. O se’ls assenyala com a culpables d’un hipotètic i mai no provat increment de la criminalitat, atiant el fantasma de la xenofòbia del qual per aquestes contrades no semblàvem infectats.
Què passa amb les empreses que se’n serveixen? També les estem culpabilitzant? Són uns explotadors de mena o potser només es limiten a resoldre, tot i que sigui de mala manera, un problema que tenen, quan ningú els facilita altres opcions més correctes i menys lesives amb els drets de les persones que necessiten?
Què fan les nostres estimades autoritats davant situacions tan complexes? Estan resultant resolutius? O es limiten a aplicar allò de qui dia passa... arriba a les següents eleccions?
