Surto de la visita guiada de l’exposició Del néixer al renéixer. Vivències a l’antic Egipte al CAEE amb un coneixement més proper d’aquesta civilització mil·lenària, que res té a veure amb el relat llunyà i reduït a cronologia enciclopèdica après a escola. I entre vitrines, gairebé sense buscar-la, m’hi trobo amb la deessa Neit. Una figura eclipsada per divinitats més populars, però que mereix una atenció pròpia.
Neit personifica la dualitat entre la creació i la destrucció. És inventora del teixit, artesana dels fils que uneixen passat i present, mites i vides quotidianes. Se la considera la teixidora del destí, una metàfora perfecta de l’storytelling contemporani: l’art d’entrellaçar fragments dispersos perquè adquireixin sentit. 
A l’exposició, les històries que apareixen no són les dels imponents faraons ni les de les grans gestes. Són recreacions domèstiques, rituals de pas de cicle, objectes quotidians. Petites xarxes d’existències anònimes que sostenen la civilització des de baix. Aquesta mirada m’ha recordat l’assaig de l’escriptora Ursula K. Le Guin, La teoria de la bossa de la ficció. En aquest text, Le Guin qüestiona la narrativa heroica tradicional –centrada en l’arma, el conflicte i el protagonista únic– i proposa una altra imatge fundacional: la bossa. Inspirant-se en l’antropòloga Elizabeth Fisher, defensa que el primer gran invent cultural no va ser una arma per matar, sinó un recipient per recollir i conservar.
Aquí és on l’storytelling adquireix una altra dimensió. No es tracta només d’explicar una història amb un inici, un clímax i un desenllaç, sinó de crear un espai que contingui múltiples relats. El relat no com una llança que apunta a un enemic, sinó com una bossa que acull experiències diverses. Històries petites, aparentment anodines, que quan es posen en relació revelen la complexitat de la vida. Aquesta manera d’entendre la narrativa ens allunya del dramatisme constant i ens apropa a la interdependència.
Vivim en un món saturat de grans titulars, de relats binaris i d’herois instantanis. Però hi ha una altra capa que sovint queda fora del focus: la de les comunitats que cooperen, la innovació que no fa soroll, les cures invisibles, els vincles quotidians. O les visites inesperades a exposicions del passat. Si tornem a Neit i al símbol del teixit, entenem que cap fil no té sentit per si sol. El dibuix emergeix de la connexió.
El vertader tapís de la humanitat es teixeix amb les microhistòries que s’entrecreuen en veu baixa. Les narratives col·lectives no han de ser heroicocèntriques per ser rellevants. En temps en què sembla que només compten els grans conflictes, potser el que necessitem és aturar-nos a mirar els fils, la textura i la manera com ens teixim. 
Perquè, al capdavall, allò que ens defineix no és la gesta individual, sinó la xarxa invisible de relacions que enfilem cada dia. Explicar és, sobretot, saber entrellaçar. Paraula de la Neit descoberta entre vitrines.