Fils massa llargs

La Carlota Gurt, una escriptora a qui he descobert fa poc i de la qual em declaro fan total, recuperava fa quatres dies, al seu compte de Twitter, un fil que va publicar originalment fa gairebé un any i que venia precedit de la següent introducció: “Potser això es desvia del meu personatge tuitèric, però m’he llevat amb ganes de fer un MeToo com una casa [...]. Aviso que serà un fil llarg, massa llarg.” A partir d’aquí, Gurt relata magrejades, assetjaments i abusos des dels vuit anys. D’aquells que no s’arriben a denunciar perquè, quan ets una nena, no sé ben bé per culpa de quina merda d’idees que assimiles sense ni tan sols ser-ne conscient, t’avergonyeixes d’allò que t’ha passat. Com si tu en fossis la responsable. Perquè has agafat el carrer que no tocava. Perquè portes les faldilles per sobre del genoll. Perquè has tingut curiositat i t’has acostat al llop. Gurt diu que s’ha fet forta amb tots aquests MeToos i que ara és “una dona valenta i alegre i alliberada”.
Quan feia quart de primària i tornava cap a casa després de l’escola, un pervertit ens va enganyar a una companya i a mi, aprofitant-se de la innocència i d’una bona fe que no he perdut del tot, i ens va dur a un portal. Allà es va abaixar els calçotets i ens va demanar que li fiquéssim el dit al cul. Soc la petita de tres germanes i era la primera vegada que veia el penis d’un home adult trempat. No sé d’on vam treure el valor. Ens havia amenaçat amb una navalla que suposadament duia a la butxaca i que vam decidir que no existia en realitat. No li vam ficar el dit al cul. Es va apartar un moment i vam fugir corrent. Sense mirar enrere. Quan per fi vaig arribar a casa, estava tan alterada que la mare em va donar un ditet d’aigua del Carme. Després vam anar a la comissaria a interposar la denúncia i ja no en vaig saber mai més res, ni del curs de la denúncia ni del pervertit.
Aquell que et mira obsessivament a l’autobús, un desconegut que et toca el cul quan vas pel carrer, algú que et segueix quan surts de les extraescolars... Quan era adolescent havia arribat a pensar que era cosa meva, que atreia els pervertits. Després de parlar-ne amb les amigues més properes, vaig descobrir que allò no em passava només a mi. No ha estat, però, fins als últims anys, gràcies a un moviment com el MeToo o a campanyes com l’Un de cada cinc del Consell d’Europa, que he pres consciència que aquest tipus de conductes que ens coarten la llibertat, des que som ben petites, són una plaga o, en terminologia del 2020, una pandèmia que cal combatre i erradicar.
Les violacions en grup en són una manifestació extrema, execrable, però l’assetjament en les seves múltiples manifestacions ha de ser igualment perseguit i condemnat. Hem de donar prou seguretat a les criatures perquè s’atreveixin a alçar la veu quan sigui necessari, i sobretot, que sàpiguen que no, no és culpa seva que el llop se les vulgui menjar. Per sort, avui jo també puc dir que soc una dona valenta, alegre a estones i alliberada.