La comparació sovint neix quan mirem el camí d’algú altre com si fos una guia del nostre. La comparació és com mirar només una fotografia d’algú altre i pensar que en coneixem tota la història. Una imatge congelada en un instant concret, però desconnectada del que hi ha abans o després. I, tanmateix, com ens fascina interpretar-la. Ens hi enganxem amb una facilitat sorprenent, sobretot quan s’acosta final d’any i tothom comparteix èxits, novetats i moments aparentment perfectes. Potser per això, aquests dies, sembla que el món sencer es vesteixi de balanç i d'aparença.

El desembre té aquest poder: ens convida a fer balanç, però també ens exposa a una sensació subtil que ens diu que potser no hem fet prou, que potser els altres han anat més lluny o més ràpid. És una sensació silenciosa, que entra sense demanar permís i es queda a la recambra del pensament. Però comparar-nos és un joc perillós, perquè només  observem una petita porció del recorregut de l’altre. No sabem en quin capítol estan, ni com han arribat fins allí, ni quantes vegades han caigut abans de fer aquella fotografia que avui ens desperta admiració o/i enveja. Estem disposats a fer aquest recorregut? La comparació és un zoom cap enfora que ens desconnecta del que ens passa dins i ens fa oblidar que cada trajecte té ritmes, obstacles i contextos diferents.

Quan deixem de mirar la vida a través del que fan els altres i tornem la mirada cap a nosaltres, passa una cosa curiosa: recuperem consciència. Tornem al nostre punt de partida, reconeixem avenços que havien passat desapercebuts i identifiquem amb més precisió cap a on volem anar. També deixem de viure amb aquella sensació incòmoda d’anar tard, com si existís un rellotge universal que marca el ritme idoni per a tothom.

Quan ens mirem amb honestedat, apareixen detalls que abans no valoràvem: converses que ens han fet créixer, moments que ens han enfortit, decisions que van requerir més coratge del que semblava.

La veritat és que el procés -el nostre, no el dels altres-, necessita tres ingredients senzills però fonamentals. El primer és l’organització, que ens dona perspectiva i ens permet veure el conjunt amb més claredat. El segon és la planificació, que ens ofereix direcció i ens ajuda a prioritzar allò que és realment rellevant. I el tercer, els petits passos, que ens recorden que tot moviment compta, per discret que sigui. Quan organitzem el camí i planifiquem amb sentit, deixem de mirar què fan els altres i comencem a veure què és possible per nosaltres. És llavors quan el futur deixa d’espantar i es converteix en una invitació.

També és important recordar que el camí no és només una seqüència d’objectius. És un espai viu, ple de pauses, dubtes, descobertes i girs inesperats. Si només ens fixem en el resultat final nostre o aliè ens perdem el regal més valuós: l’aprenentatge. És com llegir només l’última pàgina d’un llibre. Sabrem com acaba, però no tindrem ni idea de què l’ha fet especial, ni de quin sentit té el final si no coneixem el recorregut.

Per això aquest final d’any pot ser una oportunitat magnífica per observar-nos amb una mirada més amable i honesta. No és tant preguntar-nos què hem aconseguit, sinó què hem construït; no és tant quant hem avançat, sinó com ens hem transformat; no és tant on som, sinó des d’on venim i cap a on volem caminar de veritat. A vegades, només cal aturar-nos un moment i reconèixer que, malgrat tot, hem fet molt més del que crèiem.

I si deixessis de mirar la fotografia dels altres, què descobriries en el teu propi recorregut? Quan et compares… en saps la història al complet? Aquest desembre, en lloc de fixar-nos en el resum de l’any dels altres, podríem mirar el nostre amb calma i profunditat. No la foto, sinó el trajecte. Allà hi ha la veritat del nostre any, i també les pistes clares de cap a on volem encaminar el següent.