Finances, temences i un record

Fa deu dies que vam viure, o suportar, una veritable invasió de visitants, una allau inesperada de més de 120.000 persones que havien decidit passar tres dies al País dels Pirineus. Habitualment, quan observem ja des del divendres que hi ha una forta afluència de cotxes i motos que arriben al país ens acostuma a fer goig; però en les circumstàncies presents ens creava, més que res, força neguit i esgarrifança.
D’ençà que en plena primavera es va haver de prendre la dràstica mesura d’un confinament general tan sols hi hagué uns quants dies de treva, i ben aviat vam recaure i preocupar-nos novament i amb més intensitat.
Tot aquell bé de Déu que s’exposa als aparadors de les botigues atreu, inexorablement i incomprensible, abundosos turistes de compres, que no es cansen d’acudir a la recerca dels millors articles que els satisfan. Paral·lelament, mentre s’emporten materials i objectes adquirits en els nostres comerços, ens deixen i escampen un rastre ben poc benvingut en forma de contagi; ens l’encomanen sense intenció, però són la causa d’estralls en la nostra salut.
D’aquí que ens trobem en una situació extrema d’infestats que fa reaccionar els poders públics amb mesures de restricció dels drets més bàsics i en detriment de la bona marxa de molts negocis, que causen empobriment i malestar. Tot i que també hi ha, evidentment, una endogàmia interna, originada pel mal comportament d’alguns que el Govern no castiga amb prou contundencia; sense cap mirament, haurien de rebre unes bones clatellades i llenya a discreció, perquè s’ho mereixen i no hagin de pagar-ho justos per pecadors.
És inimaginable, però verídic, que encara, a aquestes alçades, hi pugui haver carallots i bandarres que no hagin pogut asimilar el fet que els cal protegir-se i protegir els altres, els conciutadans i més persones properes; però és així. Mentre no es faci passar per l’adreçador aquesta mena de rucs, no ens en sortirem i els complidors ens considerarem insultats.
No hi gran cosa que puguem retreure en el comportament de les autoritats, ans al contrari. Francament, pensem que han fet molt i que han treballat acuradament contra la malaltia així com en l’aportació d’ajuts als ciutadans i empreses fortament perjudicats. Imagino que han tingut prou clar que calia prioritzar la cura dels ciutadans; perquè si la població es veu àmpliament perjudicada per l’epidèmia, l’economia no podrá funcionar, i no pas a la inversa.
Per perdurar en l’esforç, sense defallir, és necessari i ineludible mantenir una unió extensa que inclogui tots els actors polítics i altres, i un executiu soldat i aplegat, unit sense estridències ni dissensions, que no aparegui públicament com un orgue de gats i no faci bona la dita del tants caps, tants barrets.
Els interessos particulars, partidistes o incidentals, l’exposició exagerada dels egos, no poden manifestar-se en un moment històric tan delicat. Cadascú és cadasqual en la política com en la vida real, i és legítim de voler fer valdre o prevaldre l’opinió pròpia, però cal escollir el bon moment, no a la babalà.
Fins aquí hem expressat les impressions i valoracions d’un estat de fet general, però també hi ha hagut un succés que m’ha trasbalsat, com també ha afectat un gran nombre de persones del país i, particularment, companys de professió. Es tracta del traspàs del periodista Àlex Lliteras, català de naixement i andorrà de cor. Em vaig sentir colpit, en saber la seva defunció, perquè va ser una persona que respectava especialment, i el sentiment era mutu.
El vaig conèixer fa 29 anys, el 1991. L’havíem contractat com a  redactor d’esports a l’Informacions Diari, que aparegué pocs dies després que ell arribés a Andorra. Hi vaig tenir un bon tracte des del primer moment, tot i que el veia una mica desplaçat perquè no coneixia el país i, evidentment, tampoc el món de l’esport andorrà. Tot i així, es treia la feina de les mans amb una certa facilitat i s’esforçava a progressar; es veia que li agradava el periodisme. En la seva comesa jo no hi intervenia gaire, si no era repassar els textos que escrivia, ja que el meus càrrecs de redactor en cap i d’editorialista m’ocupaven bona part de la tarda i nit, fins a la matinada.
Ell era un bon xicot, complidor i implicat en la seva tasca, discret i trempat; sovint, no parlava per no ofendre. Ara, a l’estudi 1 de RNA, anomenat Estudi Àlex Lliteras, hi ha un micròfon orfe. I jo, en aquests moments, a l’Àlex només puc dir-li: fins a més veure!