Fa massa que no em prenc l’estona per plantar-me davant la finestra, per mirar-hi a través i prou. M’agrada fer-ho també amb els quadres, uns altres marcs que conviden a escrutar el seu univers. Ara bé: mentre que a l’altra banda del vidre a voltes la realitat sembla aturar-se, a les pintures cada dos per tres l’escena sobre el llenç cobra vida. Fins i tot a l’art figuratiu, les formes d’una obra qualsevol de sobte comencen a moure’s i parlar-te. “Acaba’t la llet”, em deia de petit, esmorzant, el triangle groc d’un Kandinsky que penjava a la cuina. 
Una cosa similar em succeeix amb els còmics i els llibres, perimetrats per cobertes, la frontera ineludible que cal creuar per activar el món que contenen. Així gaudeixo d’una de les grans facultats de les arts: la capacitat de transportar-nos a llocs, sentiments o moments estranys o distants, ja sigui de la pròpia biografia o de les alienes. Em despisto i tot d’un plegat soc al mig d’una baralla entre adolescents a la Carolina del Sud dels anys 1920, dins la casa giratòria de Klee, despenjant-me d’una biga del Prince of Wales Bridge, en construcció a finals del XIX, o vestit de monjo franciscà. És per això que em sento incapaç de resistir-me a la temptació de fer incursions dins els volums, aquarel·les o finestrons que em trobo pel camí. Bé, en el darrer cas el tema és difícil, perquè encara que hi passi pel costat, si és a peu de carrer o algú em veu, no queda bé parar-se a contemplar els secrets d’una llar a la manera d’un nen victorià afamat a l’aparador d’una botiga de dolços. Però no en sé més, m’atrauen aquests ulls lluminosos de les cases d’altra gent a la nit, quan observo la claror que projecten: serà que tinc una mica de papallona nocturna esclava de la seva naturalesa que cerca la lluminària que la rescati de la foscor interior. Com tantes persones, ignoro que potser no caldria buscar l’enllumenament a fora, i és que tots duem, de sèrie, un fluorescent a dins. Per evitar, en fi, caure en incòmodes episodis de voyeurisme, fa poc vaig adquirir un finestral antic. La Carme, que va vendre-me’l, va preferir no aclarir-me d’on havia sortit ni qui n’era el proveïdor. Mentre tancàvem el tracte, amb la mirada estava dient-me: “Si t’explico més, hauré de matar-te”.
Ja no surto mai de casa sense ella, la duc sempre sota el braç, i si m’agafa una urgència metafísica la planto allà on em plau i gaudeixo les hores escodrinyant-hi a dins, practicant la meva afició. Obro i tanco els porticons per donar corda al mecanisme màgic, i asseguraria que algun cop, igual que el protagonista d’una novel·la qualsevol de ciència-ficció, tinc el privilegi de gaudir de l’espectacle de la fi del temps.