Fins al ras de Conques i més enllà

Sortim a mig matí. Ens hem proposat repetir els itineraris pels voltants de les fronteres d’Andorra que vam seguir fa temps per publicar un llibre. Malgrat els anys transcorreguts, més de vint, experimentem la mateixa sensació quan, només abandonar la duana, deixem la carretera principal en direcció a Sant Joan Fumat: no només sembla que hem canviat de vall, sinó de continent o de planeta. Del tràfec intens de cotxes, de turistes i de mercaderies, més o menys confessables, passem a una carretera estreta i solitària i a una natura esplèndida.

A l’encreuament de la caseta de la llet, que han restaurat perquè ningú oblidi les feines penoses d’un passat encara recent, decidim anar cap a l’esquerra. Arribem a Ars i el poble, envoltat de noguers solemnes i de cirerers carregats de fruits, dorm el somni dels poblets que s’han portat bé. Hi ha moltes cases arreglades i només lamentem que una de les que són a la vora de l’església ensenyi les vergonyes d’uns totxos vermells i una teulada d’uralita, igual que va passar durant anys a la de Santa Coloma. Deu ser la maledicció dels campanars rodons. El porxo i el petit cementiri conserven un aspecte decadent que ens retorna de patac al viatge anterior. Ens agradaria tenir notícies de la Margarita de ca l’Anton que, aquí mateix, ens va regalar una conversa sàvia i un bon grapat de xicoies. Algú ens informa que viu amb una filla a Barcelona.

Reconfortats per la bona nova, agafem la pista polsegosa i ens enlairem per la solana sense perdre de vista la torre esportellada de la Seca i el mar de muntanyes blaves que no s’atura fins a xocar amb l’escullera del Cadí. Al refugi del ras de Conques, l’Eli ens ha preparat una bona teca. Té el rellotge de paret cobert amb un rètol: “Aquí no existeix el temps, només el moment.” És un bon eslògan per gaudir de la vida. Ens confessa, però, que ha de compaginar la solitud d’alguns dies amb la invasió puntual de gent vinguda d’arreu, carregats amb motxilles personals ben plenes. Fa tres anys que és aquí dalt i ens sembla que ho porta prou bé.

La Pilar mira per la finestra el camí que mena fins al coll del Grau, per on havíem caminat molts cops. Ella ha de gestionar la certesa que no podrà caminar mai més sola i anar més enllà del refugi. Mentre fem el cafè, arriba l’Albert, que es presenta com l’últim mohicà d’aquestes muntanyes. Viu del bosc: cull fruits silvestres, rastreja ovelles perdudes i renega dels polítics que ni tenen paraula ni s’estimen la natura. Promet acompanyar-nos a veure el rastre d’un ós que acaba de trobar en la profunditat del bosc. Confiem més en l’oferiment de l’Eli per portar-nos un dia en el seu tot terreny fins a Santa Magdalena. Ho veus, Pilar, no cal que pateixis dona, podràs arribar fins al ras de Conques i més enllà.