Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Diana Martín i Gamisans

Diana Martín i Gamisans

Comunicació

 

 

Fins aviat, Ferran!




El Vertical Kilometer World Circuit posava punt i final a la temporada fa quinze dies amb la vertical de Limone Sul Garda. 1.080 metres de desnivell en 3,7 quilòmetres separaven Ferran Teixidó de l’adéu (meditat, molt meditat) a una carrera esportiva més que brillant, tot i que a nivell de repercussió pot ser hagi estat discreta (com ell). Quan li preguntes sobre el seu palmarès respon: “Ho hauria de consultar, no me’l sé”. I és que Ferran Teixidó no corre per guanyar, sinó per superar-se a sí mateix, per millorar.

Cinc podis en les deu proves en circuit mundial 2018, tres podis en la general absoluta en els darrers anys, ni es poden comptar els que ha acumulat en copa d’Andorra, tant en curses com d’esquí de muntanya, passaran a la història de les dades i de les estadístiques. Com m’explicava ell mateix en les moltes hores de viatge que vàrem compartir des d’Andorra fins a la localitat italiana del Garda, els seus inicis en aquest esport van ser amb el seu germà Xavi, amb qui des que té ús de raó es recorda corrent pendent amunt, pendent avall i competint en els primers circuits de curses de muntanya que van existir a Andorra i que eren en format travessa per parelles. “Érem uns adolescents, però ens encantava entrenar i competir”.

I és que els germans Teixidó van ser els primers a fer pujar el nom d’Andorra als podis dels circuits mundials, si no recordo malament al 2012. Mentre el Xavi s’especialitzava més en curses ultra, de resistència, el Ferran ho feia en explosivitat. L’un, bomber del grup de rescat de muntanya d’Andorra. L’altre, biòleg, cuidant de l’entorn natural com a bander (agent rural). Ningú millor que el Ferran pot explicar la seva història, però sí voldria destacar alguns punts: Ferran Teixidó, representant la Federació Andorrana de Muntanyisme i, per tant, representant un (petit) país, ha estat capaç d’assolir el mateix nivell que esportistes que corren per a equips privats, en règim de professionalitat o semiprofessionalitat.

Veure’l competir en directe va ser un xoc, ja que en cap altre dels top 10 del món hi vaig veure tantes ganes ni tanta passió. Competir contra nois als que dobla l’edat, contra altres esportistes que, en molts casos, sols es dediquen a entrenar o, en la pitjor de les condicions a entrenar i a estudiar, mentre ell tira endavant els seus fills, una feina amb responsabilitats i ho combina amb entrenaments i un règim nutricional de ferro per intentar ser tan lleuger com li sigui possible, fa que més enllà dels grans resultats esportius, el Ferran destaqui per la seva grandesa com a persona, pel seu esperit de sacrifici amb un objectiu: la millora contínua. I és aquest objectiu que, després de la lesió de la passada temporada, el va fer pensar en guardar les sabatilles.
Ser honrat amb un mateix és bàsic per aconseguir l’equilibri interior i que aquest equilibri et permeti fer un pas més d’on et pensaves tenies el límit. El Ferran sempre ha fet un pas més. Però ha anat tan lluny que ja no creu poder millorar. I em pregunto: què hagués passat si hagués disposat de les mateixes hores per entrenar que els més joves? Què hagués passat si l’hagués fitxat un equip privat que li hagués permès (o que li permeti) viure dedicat sols a l’esport?

No sé si algun dia aquest país serà conscient del que ha fet aquest home amb els recursos què disposava. Ferran Teixidó va unit a 1.000 i un adjectius, però si un se li escau és humil. I la humilitat és una característica recurrent en els campions.

Espero que qui pot no se’l deixi perdre. Com a esportista ha estat i és un crac. I com a entrenador, seleccionador, tècnic? El futur està per escriure. El que és segur és que el de Ferran Teixidó estarà lligat a les muntanyes que tant estima.

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic