En la columna anterior parlàvem del perquè era necessari un Institut de les Dones a Andorra. Avui reprenem el tema per intentar valorar fins quan ens ocuparà.
Parlàvem de l’increment dels casos de violència de gènere. Menció especial mereix el fet que cada cop ens trobem amb més agressors i agredides molt joves, sovint amb vinculació al consum prematur de pornografia, d’alcohol o d’estupefaents, i a una educació afectivosexual insuficient. El pes de l’educació a la llar i a l’escola és essencial, i en aquest àmbit haurem de col·laborar el Govern, els organismes públics, les associacions i la societat en general, per assolir un entorn lliure de violència sexista.
També recordàvem l’existència de la bretxa salarial i el nostre objectiu de fer-la desaparèixer mitjançant, entre d’altres, l’aplicació de la Llei 6/2022. A més, però, haurem de conèixer l’impacte negatiu històric de la bretxa salarial i l’ocultació de les feines domèstiques no remunerades sobre les jubilacions femenines, per tal d’assolir una major equitat.
Pel que fa als comportaments impropis a la feina o a la vida social, que poden fregar l’assetjament sexual, hem de destacar que la meitat de les dones reconeix haver-se trobat en situacions de mansplaining (explicació masculina condescendent) i manterrupting (interrupció masculina condescendent), uns hàbits de llenguatge i de comportament que disminueixen i menystenen les dones.
En paral·lel, ens seguim trobant amb algun anunci o convocatòria de feina en el qual la dona no està integrada. També ens sotmeten a promocions de marques i productes forans, que transmeten estereotips de gènere discriminatoris, vinculats a la imatge, l’edat, la identitat o la classe social. Encara que sembli que no està a les nostres mans el seu control, la nostra feina de conscienciació i denúncia ha de contribuir que la societat adquireixi els coneixements suficients per apartar o rebutjar el sexisme i la discriminació.
En l’àmbit de la comunicació, tot i els esforços dels professionals, hem de seguir treballant per normalitzar el llenguatge inclusiu, bàsicament perquè el llenguatge no és neutre: reflecteix la societat, modela la manera de veure el món, organitza el pensament i dona forma als nostres valors. Hem de veure com remeiar els comentaris anònims amb atacs sexistes o xenòfobs que alguns mitjans toleren, de la mateixa manera que hem de contribuir a l’eliminació dels atacs del mateix estil que retrobem al fòrum de les xarxes socials.
El llenguatge no és sexista en sí mateix, però sí que ho és l’ús que se’n fa. En una societat en què la dona ha exercit un paper de subordinació respecte a l’home, el llenguatge ha reprès aquesta asimetria i ha contribuït a perpetuar-la. El llenguatge inclusiu comprèn tot allò que té a veure amb la comunicació respectuosa i accessible: és integrador, antiracista, no discriminatori ni envers les persones amb discapacitat ni amb l’espectre d’identitats de gènere amb què les persones s’identifiquen.
Tot plegat, només són alguns exemples del perquè és necessari un Institut de les Dones. Però cal recordar que la discriminació també pot afectar homes, nois i nens, quan s’hi barregen factors com ara la raça, l’origen, l’edat, la discapacitat o la identitat de gènere, en definitiva quan el seu comportament no és conforme als rols estereotipats que la societat manté. Per aquest motiu, tot i el caràcter reductor que pot transmetre el nom de l’organisme, des de l’Institut tenim el repte de contribuir a eliminar qualsevol discriminació i d’afavorir l’equilibri entre dones i homes en tots els àmbits.
La lluita contra el sexisme i la discriminació no és un simple tema de debat o d’opinió, és una feina diària, una reivindicació constant, una inversió de present i de futur. I sí, la nostra màxima aspiració és que no sigui necessari un Institut de les Dones, senzillament perquè voldrà dir que les desigualtats i les discriminacions que van motivar la seva creació han deixat d’existir.
Mentrestant, seguirem treballant.