Diumenge 8 de març, a casa. Jo programant la setmana de l’escola i el Jan concentrat, muntant el seu camió de Lego. A la televisió, la notícia del dia ressona una vegada i una altra: avui és el Dia de la dona. Ostres, que  ràpid passa el temps, ja torna a ser 8 de març, penso jo. De veritat? Quina sort! I els homes per què no tenim un dia especial? diu ell amb indignació i emfatitzant la paraula homes. Em cau el bolígraf tot adonant-me que toca una xerradeta perquè l’hereu entengui la necessitat d’un dia així. El que jo no sabia en aquell moment és que tot això, a mi, em resultaria molt més enriquidor del que pensava: el tema em serviria per a l’article mensual, per tractar-lo a classe de valors amb els meus alumnes de sisè i, de retruc, veuria com és de fàcil manipular la necessària lluita feminista per a que esdevingui una arma de doble tall, quelcom de desvirtuat i fins i tot contraproduent per als legítims interessos de la dona.
Mira Jan… Posada en dubte constant de les capacitats de la dona. Desigualtats manifestes en àmbits diversos. Cronicitat dels preceptes del que anomenen patriarcat que condemnen a la dona a aquelles activitats tradicionalment considerades femenines. Un lèxic ple d’expressions que denigren la dona, com aquella de tenir la dona borratxa i el vi al celler o aquella altra que diu que a la dona ben casada, el marit li basta… Són moltes les coses que han començat a canviar, cert, però encara cal seguir recordant allò que ha de ser, per una qüestió de dignitat i de justícia. I no, no hi ha un dia internacional de l’home perquè, d’alguna manera, a nosaltres no ens cal reivindicar res. Amb la meva argumentació, sembla estar-ho entenent però les peces de Lego es mouen més lentament… Clar, ell viu i veu quotidianament un món àmpliament dominat per la dona, l’escola, i això deu dificultar-li la comprensió. Però com que a casa veu un pare que fa tot allò que es considerava de dones fa unes dècades, tot queda compensat.
Com deia al principi, però, la lluita legítima de la dona corre el risc de perdre tot el seu sentit. En diverses manifestacions a Espanya es veien perilloses pancartes amb frases com "que la por canviï de bàndol", o "perill, dona pensant", i també "em cuiden les meves amigues i no la policia", i d’altres que em nego a escriure aquí. Del que es tracta és d’equilibrar les oportunitats d’homes i dones i no d’invertir el desequilibri, oi? Es tracta de fer desaparèixer velles maneres de fer i de pensar, sobretot de pensar. I en això, l’escola hi té molt a dir, de fet ja és un vector de respecte i d’igualtat des dels cursos d’infantil. La família n’ha de ser un altre, de vector, que quedi clar. Així, no s’ha d’amalgamar el moviment feminista i la radicalització d’alguns postulats. No cal demonitzar l’home en general per fer-li pagar tot el que ha fet i no cal tenir por ara de la dona empoderada. Penso que és una immensa i perillosa irresponsabilitat que fa un flac favor a la tasca que acomplim, des de l’escola i les famílies del segle XXI. Simone de Beauvoir deia "on ne naît pas femme: on le devient", deixant clar que la feminitat hauria de resultar d’una construcció personal i no d’un destí biològic. Seguim lluitant, fins que no calgui un 8M!