La mort és a la cantonada. Així de cru i així de real. Dues pel·lícules d’èxit d’aquests darrers mesos, Sirat primer i ara Balandrau, vent salvatge (també el documental de fa anys, Balandrau, infern glaçat) ens posen davant del mirall la fragilitat de les nostres existències. Tan preocupats com estem per coses banals i per coses que no ho són tant si en un tres i no res tot se’n pot anar en orris.
Això em fa pensar que no estem gens preparats per a quan arriba aquest moment. Fem formacions de tot tipus, algunes que necessitem i d’altres que no tant, però les fem igualment. Reciclatge, en diuen, i en el món laboral cada vegada es demana més. Que no dic que no sigui necessari, però potser en fem un gra massa. En canvi, de formació emocional sobre les coses importants de la vida, res de res, ho donem per fet i no, no en sabem gens.
Sort que ara s’han normalitzat les malalties mentals i la gent va al psicòleg o al psiquiatre amb relativa facilitat, però això no ho és tot. Aprendre matemàtiques està molt bé, però potser també caldria aprendre com s’encaren les situacions complicades de la vida. La mort, per exemple, de la qual mai parlem i quan arriba és dur, sobretot per als que es queden, perquè qui se’n va, doncs ja no ha de patir més per res.
Sirat, estrafolària pel·lícula, amb partidaris i detractors acèrrims a parts iguals, ens ensenya amb tota la cruesa com et pots anar complicant la vida de mica en mica, amb raó o sense, en aquest cas amb part de raó (busca la seva filla perduda), però posant en perill el seu altre fill (menor) fins que no aguanta el carreró sense sortida on l’ha posat son pare i se’n va a l’altre barri de la manera més bèstia i quan menys t’ho esperes.
Cosa similar amb l’esperat drama de Balandrau, vent salvatge, i dic esperat per als que ja havíem vist l’excels documental emès per Televisió de Catalunya i, per tant, en coneixíem la història. Cert és que la pel·lícula s’enfoca més en el malson de les famílies durant el rescat, però al final la història és la mateixa, independentment de l’èmfasi que li posis en un aspecte o un altre. I la història és que un matí assolellat d’hivern es pot convertir en poques hores en un malson que acaba en tragèdia.
I en aquest malson hi apareixen joves experimentats en la muntanya i en la plenitud de la vida, capaços de gairebé qualsevol cosa excepte d’entomar una salvatjada de la naturalesa a la qual tots estem exposats, tot i que la majoria no en som conscients o no en volem ser conscients. Però malgrat ser experimentats, tampoc es salven del desastre. En un sol matí, d’anar a dinar a un restaurant de traca i mocador després de pujar un cim, a acabar congelats i colgats de neu sense ni tan sols haver arribat a dalt.
Abans d’anar a veure la pel·lícula de Balandrau escoltava l’entrevista a l’únic supervivent al programa Col·lapse, de TV3, i sorprenia l’enteresa amb què relatava els fets. Cert és que han passat molts anys i que ho ha pogut assimilar, però des de fora no deixa de sorprendre. Sense jutjar-lo en cap moment, perquè cadascú porta aquest tipus de situacions com bonament pot i mai saps com ho encararíem cadascú de nosaltres. Potser ens hauríem enfonsat i aquesta persona ha aconseguit tirar endavant, doncs molt bé per ell.
Per últim, hi ha un episodi que m’agradaria destacar dels tràgics fets de la muntanya ripollesa. El moment en què el supervivent se separa de la seva parella, que havia de ser la seva futura esposa. Recordo que quan ho vaig veure per primer cop al documental, em va impactar molt. "Com es pot deixar enrere la teva promesa morta, marxar i abandonar-la?", vaig pensar mig indignat. Després ho vas matisant, ja que, reitero, no es pot jutjar un acte d’una persona en una situació tan al límit i tampoc es pot respondre a aquesta pregunta des del sofà de casa, s’ha de viure. De fet, qualsevol resposta en aquesta còmoda situació no tindria cap valor. En resum, que no som res i que, si el sistema ens deixa, hem d’alliberar-nos de les pors i viure la vida a cor què vols perquè són quatre dies i estem al tercer.