Ha començat a nevar. Una neu de tardor, com l’obra d’Irène Némirovsky comentada dimecres al Club de lectura de les Valls del Nord. Al llibre, la neu no és un simple decorat d’hivern, sinó una matèria del record, una forma de temps que es fa visible. Per a Tatiana Ivanovna, la vella mainadera que acompanya la família russa a l’exili, la neu cobreix la memòria d’un món que agonitza, però que es resisteix a desaparèixer del tot. És un mirall on el passat i el present es reflecteixen fins a confondre’s, el que Mikhaïl Bajtín definia com a cronotop i Gilles Deleuze anomenava una imatge cristal·lina: un temps reversible i un món duplicat, on realitat i record, ara i abans, es fusionen.
La neu de Némirovsky és aquest cristall. La neu és nostàlgia. Un llindar suspès en un “ja no” i un “encara no”, on Tatiana Ivànovna resta atrapada, tancada voluntàriament en un apartament parisenc que és només una ombra de la casa senyorial dels Karin, fins que confon la riba del Sena amb la del riu de la seva infantesa. No és que la memòria l’enganyi: és que la memòria teixeix el seu propi temps.
La neu cau sobre el París i la Rússia de Tatiana; i també a les Valls del Nord, on ens va sorprendre sotaplujada després del club de lectura. És un començament. Aviat quallarà i el nostre món s’omplirà de previsions, prediccions i precs perquè sigui de la qualitat necessària (turísticament parlant) per albirar un bon hivern.
A cap tardor de la meva infància hi va quallar neu. Jo era de mar. I tanmateix, des que visc aquí, amb l’arribada de la primera nevada es desgelen un munt de flocs de memòria: mans enfonsades, peus que deixen petjades profundes i cruixits compacts; crits entusiastes, relliscades perilloses, trineus i grampons sempre a la bossa; suor pegada al cos i capes de roba després de desterrar el cotxe amb pala i escombra... Flocs de memòria que ja formen part del meu mapa interior.
La neu és nostàlgia perquè és visible, però també perquè és resistent: qualla, perdura, es transforma. Aprenc del llibre de Némirovsky que la nostàlgia no és un pes, sinó un cristall que deixa entreveure la memòria en capes. Quan perdem una llar, una llengua o un amor, quedem dins aquest vidre. No és estrany que l’autora, exiliada i desplaçada entre idiomes, escrivís amb la precisió del qui observa el món des de l’altra banda del mirall.
La nostàlgia no és simple malenconia, és una forma de coneixement. Ens ensenya que el temps no avança en línia recta i que cada pèrdua obre un plec on insisteix el passat. El perill és quedar-se atrapats dins el vidre. Però també allà, des de la remor d’una llum quieta, hi ha espai per a la bellesa de saber-se encara capaç de recordar. Perquè mentre recordem, ni que sigui a través del fred del mirall, seguim pertanyent –potser només per un instant– a allò que vam perdre. I la nostra història segueix viva sota cada floc que qualla.
