Flocs de neu

Ahir vaig llegir un article que explicava que Jeff Koons havia decidit que es retiraria del món de l’art. Que bé. Per fi se’n va aquest fantasma, vaig pensar. Ja saben, aquest senyor que fa molts anys que es dedica a realitzar escultures de grans proporcions en acer inoxidable, emulant figures i animals fets amb globus i que el mercat està disposat a pagar el que ell demani i més. Tot això, després d’ordenar-li a un exèrcit de treballadors que materialitzin les seves idees, per arribar després i estampar la seva signatura. Tot un artista, vaja. Fins i tot fent bona en més d’una ocasió, la frase de Picasso –“Els grans artistes copien; els genis roben”– ja que el nostre amic Koons ha tingut més d’un judici per plagi.

I pel que sembla, el retir d’aquest senyor obeeix a una revelació religiosa. Lamentablement, després de llegir tot l’article en qüestió, em vaig adonar que la meva alegria seria fugaç. Per què? Per la data. L’article havia estat publicat l’1 d’abril, que per als anglosaxons és com el nostre dia dels innocents i es diu April’s Fool.

De tota manera, la seva retirada tampoc canviaria massa les coses. El mercat de l’art, avui dia, té hordes de suposats creadors que vomiten la primera cosa que se’ls ocorre, per justificar-ho després amb paraules. Perquè si hi ha alguna cosa que ha fet bé el mercat de l’art contemporani és eliminar la tècnica de l’equació. Llavors, si lleves el més difícil d’aconseguir, la qual cosa en la majoria dels casos porta dècades dominar, llavors aquí, qualsevol persona pot ser artista i per descomptat, el que fa és art.

Així és com cada any tenim ARCO, ArteBA (que seria un ARCO en versió Buenos Aires), etc. Llocs on les regles del joc consisteixen a jugar a veure qui la té més gran i on sol haver-hi poc espai per a la tècnica. Molt soroll i poc contingut.

Però és clar... Estem al 2019, a qui li importa el contingut? Mentre existeixi internet, qualsevol podrà pujar les seves idioteses a les xarxes socials i cobrar per això. El pitjor de tot és que quan tot aquest fum es dissipa –succeeix de tant en tant, però afortunadament succeeix–, la realitat és dura. I si no, pregunteu-li a Jessy Taylor, una influencer d’Instagram a qui li van tancar el compte la setmana passada. Aquesta pobra nena, i si, no trobo millor qualificatiu que pobra, va penjar un vídeo en el seu compte de YouTube, plorant desconsoladament perquè li havien tancat la seva font d’ingressos.

I per què això de pobre? Doncs perquè el vídeo consisteix a cridar entre llàgrimes que no serveix per a res, que no sap fer res i que ara haurà de buscar un treball de 9 a 17, com la resta dels mortals. I la millor frase de totes... “No soc res sense els meus seguidors”. Molt trist, però és conseqüència del món que estem alimentant. Venedors de fum. Flocs de neu, com se’n diu en anglès, que es fonen al primer raig de sol.

Neu, van dir? D’això, en sabem molt, nosaltres.