L’altre dia vaig presenciar una escena que no sé del tot si catalogar de grotesca o entranyable. Tot va succeir en una calorosa tarda de maig; sí, en una d’aquestes que ens ha martiritzat les darreres setmanes. Caminava servidor tan panxo pels carrers de la capital fins que de cop i volta va sentir la imperant necessitat d’asseure's en algun racó de la ciutat, l’existència de l’ombra del qual no era negociable. Després d’haver analitzat ràpidament però intensa un parell de possibles ubicacions, a la llunyania vaig albirar un solitari i agradable banc dipositat sota un gran i ferm roure, i tots dos vam saber en aquell precís moment que estàvem predestinats a fondre’ns en un. Bé, doncs això últim gairebé passa literalment, perquè aquell tros de ferralla estava més calent que un anglès en calçotets en una platja de Mallorca en ple mes d’agost. No obstant això, uns minuts més tard estava a punt de descobrir que la cosa més calenta que rondava aquell indret no era, ni molt menys, aquell pobre banquet.
Anava a dir de cop, però per fer honor a la veritat diré que amb força parsimònia un home més que septuagenari va acabar arribant fins a la meva posició i es va escarxofar al banc que em quedava a la vora. El seu aspecte era el que s’estan imaginant: bermudes, sabates d’espart, camisa de màniga curta oberta gairebé fins al melic i cadena d’or brillant penjant del coll. Se’l notava cansat, l’home. Rebufava i rebufava. Però de cop, ara sí, una espaterrant senyora que va passar davant seu –davant nostre– va fer que s’oblidés de tots els seus mals. La repassada que li va fer de dalt a baix amb la mirada era digna d’una escena de Hollywood, i això mateix va fer amb la resta de xicotes que van anar desfilant. En un moment determinat va ser el torn d’una dona d’aproximadament la seva edat, i es va encoratjar a dir-li: “Te comía tó lo tuyo, niña!”. Ella el va mirar, sense obrir la boca va esbossar un somriure, i va seguir caminant.
