Ha deixat de bullir l’olla de cols de candidats i candidatures, un argamàs digne de la més suculenta vianda barrejada... A hores d’ara, sabem els noms de 81 pretendents a regir els comuns. Un prenyat laboriós –com el de la guineu–, i un part dolorós. Confiem que després de trencar aigües, tot sigui bona aigua! Com que fa dies que no escrivim res del “Comú de la capital” –com li diuen al Comú de la parròquia d’Andorra la Vella– doncs, som-hi! 

El Dia dels Innocents marcarà la fi d’un mandat caòtic, per dir-ho suaument... Sí, sí, senyora Marsol: un mandat, no pas una “legislatura”, com no es cansa de repetir. El Consell General legisla, el Comú, no. Montesquieu ho va deixar explicitat el 1748 en el seu llibre De l’esprit des lois. Intueixo que, amb l’atribolament que l’ofega, vostè no s’ha molestat mai a llegir un llibre tan cabdal. El mandat s’acaba i en recordo l’inici, a les primeries del 2016. Començament de la “deconstrucció” salvatge, època de revenja; refer, com fos, a l’inrevés, tot allò que anteriors cònsols havien ideat i realitzat. Primerament, desposseir del càrrec els vuit directors –persones jurades– donant-los altres atribucions o, literalment, fotent-los al carrer amb una puntada de peu al cul i, paral·lelament, emprendre demolicions, començant per la bonica font de la plaça Guillemó, que va fer esbotzar i trinxar descaradament, destruint un atractiu del poble. La  princeseta havia assaltat Casa Comuna i no es va poder estar de perpetrar un dolorós atemptat contra el bon gust.

Va començar a barrinar sobre l’organització dels departaments comunals, amb la voluntat de revolucionar-ho tot, de trastornar-ho sense saber com, per a satisfacció personal. No se’n va sortir, evidentment. Poques setmanes abans d’abandonar el càrrec, recomana a tot quisque que el funcionament romangui tal com era al principi, palesant així la flagrant equivocació. Fa tot just quatre dies que, referint-se a la famosa cinta transportadora que volia instal·lar, tant sí com no, a la pujada de Ciutat de Valls, va esgrimir dificultats per justificar-se. Com que no sabia com sortir-se’n, es va treure del barret de copa l’anunci d’un nou CAP al barri, per no quedar curta i contrarestar l’evidència del seu fiasco, “i ja està!” La potestat del Centre d’Atenció Primària pertany al Govern, senyora Marsol. Ah, i el seu gran invent, entre altres de sonats, l’afany i capteniment per destruir places d’estacionament, a tutti pleni, conjecturat a consciència. Supressió d’una cinquantena de places a Tarragona, Prat de la Creu i Príncep Benlloch, etcètera. D’això se’n diu afavorir i potenciar el comerç. Un gran pas endavant, certament. Transformar per perjudicar.

Felicitacions: al bon amic Albert Rossa, cabaler de Cal Mangauxa de Canillo, pel seu llibre que rememora la vida pagesa en la nostra terra, amb la descripció de termes d’eines i estris emprats en l’agricultura de subsistència, conreu de trumfes i blat, aufals, civada, ordi i minses hortalisses, uns pocs animalons a les corts, que escalfaven el soler de les cases patrals, i ramats escadussers. Àrguins, morralles,... Ho diu la veu popular: “Et portaran a la fira, t’hi deixaran i se n’emportaran les morralles!” El meu reconeixement, també, al ben apreciat Albert Font, en saber que pot esdevenir president de la CASS. Un càrrec que sabrà desenvolupar amb professionalitat i coneixement de causa, amb la seva vàlua personal, professional i el seu tarannà consensual.

Salubritat: una qualitat que no destaca per la seva atenció al Comú, precisament. En cas de dèficit de vigilància, en no parar esment al compliment estricte dels deures de pulcritud en l’espai públic mitjançant la neteja i control estricte, per preveure i evitar molèsties, i ocasionar trastorns o afectacions a la salut de les persones. Un deure ineludible s’ha d’assumir sense dilació, per impedir causar malalties o infeccions indesitjables a la població. Això és la norma, no la realitat. Hi ha molta gent que es queixa de la manca de neteja a certs indrets de la parròquia, i amb raó. Però el més repugnant i repel·lent és veure amb els propis ulls la presència d’una rata, presumiblement paniquera o cellarda, transitant impunement, com a cal sogre, al bell mig d’una vorera, a 37 metres de la porta de Casa Comuna.

Amb el descontrol i desgavell generalitzat dels darrers anys, essencialment en les despeses, pot passar que ens hàgim d’adherir ben aviat a la famosa frase pronunciada pel gran filòsof Marx (traduïda de l’americà al castellà, i no al català, per la rotunditat expressiva): “Partiendo de la nada, hemos alcanzado la más altas cimas de la miseria.” (Grouxo Marx).