Vivim en un món on el consum és immediat i les recompenses ràpides s’han convertit en la norma. Gastar, gastar, gastar... i sempre sense pensar. I en aquest món, voler recuperar la cultura de l’estalvi sembla gairebé un acte subversiu. Tanmateix, aquesta és una necessitat primordial, i fins i tot urgent.
Els nostres padrins i padrines, amb saviesa i senzillesa, guardaven monedes en una guardiola de terrissa o en una capseta metàl·lica amagada dins d’un armari. No ho feien pas perquè els sobressin els diners, sinó perquè entenien que calia preveure els dies dolents, preparar-se per a possibles imprevistos o fins i tot ajudar els fills i els nets quan aquests ho necessitessin. Avui, en canvi, ens trobem immersos en una dinàmica on l’estalvi ha deixat de ser una prioritat: tant com entra, tant com surt.
Aquest canvi de mentalitat té conseqüències reals i que són preocupants. Avui en dia, ens hem acostumat a pensar que, davant qualsevol eventual dificultat, l’Estat ha de ser l’únic dels garants de la nostra subsistència. I si bé és cert que les administracions públiques han de garantir una xarxa bàsica de protecció social, aquesta no pot substituir la responsabilitat individual de gestionar amb prudència els propis recursos. Hem de pensar doncs que l’estalvi no és només una qüestió econòmica: és un acte de responsabilitat personal i col·lectiva.
A diferència del que es pot arribar a pensar, la cultura de l’estalvi no implica renunciar a la qualitat de vida. Ni molt menys haver de viure amb angoixa. Significa, senzillament, actuar amb previsió, amb mirada llarga. Vol dir evitar endeutar-se de més, tenir un coixí per afrontar les eventualitats i ser capaços de planificar a llarg termini. Significa entendre que el consum no pot estar impulsat pel simple desig momentani, sinó per una reflexió sobre les necessitats reals i pensant en la sostenibilitat del que és el nostre projecte vital.
Per això, fomentar l’estalvi des de petits és essencial. A les escoles, l’educació financera bàsica hauria de formar part del dia a dia, així com ho és l’aprenentatge de la lectura o el de l’escriptura. A casa, cal tornar a parlar de la importància de no gastar més del que es guanya, de saber esperar, i sobretot, de valorar les coses per l’esforç que representen. Els nens que aprenen a guardar una part de la setmanada són adults en potència que sabran gestionar millor el seu sou i el seu futur.
També cal repensar el model de societat que estem construint. L’ostentació, el crèdit fàcil, les compres a terminis sense interessos aparentment amagats… tot aquest batibull contribueix a una falsa il·lusió de benestar que, quan es desfà, quan s’esmicola, deixa enrere no res més que frustració i precarietat. Estalviar no hauria de ser vist com una renúncia, sinó com una forma d’empoderament: qui estalvia és més lliure per triar, per invertir, per ajudar o per emprendre.
No tothom pot estalviar amb facilitat, és evident. Hi ha moltes llars que viuen amb dificultats i que prou feina tenen per poder arribar a final de mes. Però precisament per aquest motiu, cal reforçar aquesta cultura entre aquells que sí que tenen la capacitat fer-ho. No només pel seu bé, sinó també pel del conjunt de la societat. Quan una majoria actua amb responsabilitat, els recursos públics es poden destinar de manera més efectiva a qui realment els necessita.
En definitiva, recuperar la cultura de l’estalvi és recuperar un valor de prudència, de previsió i de respecte envers nosaltres mateixos i les generacions futures. És hora de tornar a donar valor a la guardiola, no com a objecte, sinó com a símbol d’una actitud vital més sòlida, més lliure i més responsable.
