FOMO

Fa uns dies, vaig trobar un article sobre un trastorn que es diu FOMO, de l’anglès fear of missing out, que vindria a ser por de perdre’s alguna cosa. És una patologia psicològica descrita com la sensació que altres podrien estar tenint experiències gratificants de les quals un està absent. Això provoca que la gent que el pateix tingui el desig irrefrenable d’estar contínuament connectat amb el que altres estan fent. El perillós de tot això és que és un problema que probablement moltes persones estan experimentant, fins i tot sense adonar-se, i simplement creuen que fan un ús normal de les xarxes socials i d’internet en general. 
Podria dir-se que és la versió 2.0 del “jo controlo”, però ja sabem que, en la majoria dels casos, la realitat és molt diferent. Perquè ens porta a dependre de l’atenció dels altres, que ja sabem que és cada dia més efímera perquè ho podem experimentar en nosaltres mateixos. Cada vegada ens costa més concentrar-nos i fer una sola cosa sense estar pendents del que passa en el món virtual. I la conseqüència d’això és una baixa autoestima que ens limita i ens controla. Suposo, sense ser psicòleg, que aquesta necessitat també té a veure amb el fet de sentir que som part d’alguna cosa, que pertanyem a un grup determinat, encara que això només es tracti de saber el gust del gelat que menja ves a saber quin influencer. I segurament va més enllà. Simplement, penseu en el que sentiu quan us adoneu que heu sortit de casa i us heu deixat el mòbil. Sembla com si tot s’esfondrés, quan la realitat és que l’única cosa que passarà és que, si algú necessita contactar amb nosaltres, haurà de trucar a la nostra feina o com a molt enviar-nos un missatge per alguna xarxa social. Però ens sentim buits, i això també em fa pensar que potser té a veure amb l’ego, que ens fa creure que si no estem disponibles s’acabarà el món, quan la veritat és que cap de nosaltres és tan imprescindible.
I pensant en això, em trobo amb un altre article, aquesta vegada a La Vanguardia, que diu que molta gent està tornant a comprar el que ara es denominen telèfons ximples, que són exactament els telèfons mòbils del principi, és a dir,  aquells que només serveixen per a fer trucades i enviar SMS. Per què? Diria que ens estem cansant. Les grans empreses tecnològiques intenten mantenir la nostra atenció amb xarxes socials noves, però sembla que, molt a poc a poc, ens estem atabalant de tanta interacció social, suposant que sigui real.
El més graciós de tot això és que diguem ximples a aquests telèfons bàsics, que servien i continuen servint, per fer-nos la vida més fàcil, però no ens convertien en zombis. 
O potser algú recorda de memòria els números de telèfon de la gent?