Fonamentals però les que menys cobren

La crisi sanitària en què ens trobem ha deixat al descobert que som totalment dependents d’aquelles professions més precaritzades i feminitzades. Hem descobert que vivim del menjar que produeixen les treballadores del camp i de la manufactura d’aliments (sovint en països llunyans o població migrada a Europa) i que el podem adquirir gràcies a les empleades del comerç. Que les cuidadores ens garanteixen el dia a dia de la gent gran i les persones amb dependència. Que els hospitals i els comerços no estan bruts perquè les treballadores de la neteja hi han intervingut prèviament, eliminant la traça que deixa el pas de qualsevol individu, o la porqueria que algú gens curós i responsable ha llençat amb la certesa que un tercer la recollirà. També els escombriaires i els empleats que vetllen perquè la brossa no ens colgui. I el conjunt del personal sanitari, que té cura de la nostra salut. Malgrat ser fonamentals, però, la retribució de totes aquestes feines no es correspon a la importància que tenen per al funcionament de la societat. Al contrari. La majoria d’elles són de les més mal pagades i, per tant, les menys valorades. Tenint en compte que són la base de la col·lectivitat, de l’existència mateixa, i que per fi ens hem despertat a aquesta realitat, potser seria bo que reclaméssim una compensació per la feina feta i mai cobrada. ¿Impossible, potser? Doncs canviem la vida a partir d’ara. Perquè com deien amb la debacle econòmica del 2008, una crisi és una oportunitat per canviar les coses. Esperem que a millor.