Que consti que soc la primera a reconèixer que, si no són teus, els nens poden molestar. Evidentment. Quan vas en tren o a un restaurant amb un nen de 2 anys que parla i es mou una mica més que els adults, perquè encara no controla els estímuls, pot resultar incòmode per a aquells que volen fer una becaina o estar tranquils. Molts cops és culpa dels espais, que no estan adaptats, com un vagó de tren amb seients més amplis per als que porten el nen al braç o un espai del restaurant més apartat. L’estada pot arribar a convertir-se en un malson si et trobes amb aquells que tenen fòbia a l’olor infantil. Són aquelles persones que no recorden haver tingut, o potser no l’han tingut, una infantesa. De fet, miren malament el nen, com si fos un monstre, perquè ha cridat una mica (no més que quan el molestat en qüestió discutia a la taula). Tinc la sort de no haver-me trobat mai amb cap, però conec casos de gent amb nensfòbia i d’amics que hi han topat. És cert que hi ha nens i nens i actituds i actituds, i pares i pares, però molts cops aquests que tenen nensfòbia solen ser persones mal educades que no respecten l’edat infantil. I aleshores trobes restaurants sense cadires per a nens, i d’altres en què et fan mala cara quan entres amb un cotxet. Finalment optes per anar només a aquells locals amics dels nens, supercòmodes, amb cadiretes i espai per jugar. No sé si això és col·laborar a una societat secessionista, integradora o còmoda. Perquè, aleshores, ¿també hi hauria d’haver restaurants per a aquells que parlen cridant i d’altres per a aquells que fan pudor, per exemple?
