Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Tribuna

Tribuna

 

 

Forever young. Escrit per: Jordi Serret i Estopà




De vegades la percepció i l’assimilació en el transcórrer de la nostra vida, el coneixement en definitiva, pot esdevenir una empresa esquiva. La indolència o la inoperància poden ser algunes de les causes que es rovelli; d’altres cops, però, respon a la no concurrència d’un detonant —un catalitzador— que faci sortir a la superfície tot el coneixement intuïtiu atrapat en el sediment dels anys i el costum. Llavors un raig de llum et colpeja el front i, en aquells instants, en aquells precisos segons, es revela d’una forma nítida una evidència palmària a la qual no dedicaves gaire atenció.

No fa gaire el meu pare li explicava a la meva mare el funcionament d’un mòbil acabat d’adquirir. L’esforç de l’home per ser didàctic i esclaridor era encomiable. No obstant, la meva mare no se’n sortia a l’hora d’entendre el funcionament d’aquell petit aparell infernal. Mentre potinejaven i tocaven els botons, els seus rostres embadalits s’il·lusionaven amb els sorollets i el grafisme de la pantalla. Semblaven dos nens petits sota l’embruix d’una joguina. Els resseguia amb la mirada tot observant que els anys han anat encongint el meu pare, el seu cabell blanc comença a ser més escàs i les arrugues que li solquen el rostre no perden l’oportunitat d’estendre els seus dominis. Els meus pares s’han fet vells. Quan una obvietat com aquesta et passa pel pensament, és inevitable no sentir-te estúpid. Doncs és clar que s’han fet grans —et dius—, els anys que hom va posant al sarró cada cop són més visibles. La consciència d’anar ingressant en la vellesa, especialment al costat de les persones que t’envolten assíduament, es regeix per una certa miopia i sols en certs moments de contrast, que no són especialment significatius ni transcendents sinó més aviat arbitraris, t’adones que una persistent credulitat ha aconseguit crear la il·lusió –a mode de miratge— que res no ha canviat massa, però sí que ho ha fet. No només els meus pares s’han fet vells, jo ja sóc jove.

Els primers signes d’alarma es manifesten quan als comerços, al banc o al supermercat s’adrecen a tu dient-te “Disculpi, senyor” o, en la versió castissa i castellana, “Qué se le ofrece, caballero”. En aquell moment et cauen els ous a terra. ¿Senyor? ¿Però què s’empatolla, aquest? ¿Que porto barret de copa i bastó? ¿Mostatxo? ¿Faig pinta que a casa escolto discos del punyeter Bertín Osborne cantant “Buenas noches señora, buenas noches señora, hasta la vista”? Un altre signe que evidencia la imparable oxidació cel·lular és que a poc a poc el teu físic comença a tornar-se translúcid. Quan era un mosso jove de tant en tant –malauradament sols de tant en tant– alguna noia em dedicava una llambregada furtiva i això em feia sentir desitjat, cofoi, connectat al palpitar hormonal. Ara no et mira ni Déu, ets del tot invisible, fins i tot se’t passa pel cap que més d’una noia bonica et llançaria un gargall perquè li entorpeixes el pas.

Un al·legat habitual que mira de minimitzar els estralls melancòlics provocats per la pèrdua de la joventut sosté que la maduresa modifica el teu caràcter per a bé. Sense entrar en distincions aristotèliques entre “caràcter” i “forma de ser” es podria dir que l’esmentada afirmació conté una bona dosi de veritat. Circumstàncies que en temps pretèrits eren titllades dramàticament de molt greus, amb el temps perden fiblada i són desarticulades per la temprança i la ironia. Tanmateix, els sofismes sempre s’escolen en les escletxes dels arguments aparentment més sòlids. Resulta del tot temerari atribuir al compliment dels anys una millora garantida de les aptituds. Un imbècil jove amb els pas dels anys es pot convertir en un imbècil madur. Algunes pors i neguits no desapareixen mai, com deia el personatge principal de Carlito’s Way, dirigida per Brian De Palma: “No canviem mai, tan sols perdem força.”

Els meus estimats pares i el seu mòbil em varen mostrar la tendra vulnerabilitat de la seva vellesa creixent recordant-me que tots estem fabricats de temps i que aquell nen que de vegades encara saltironeja pels passadissos de la meva ànima no sempre tindrà l’aixopluc dels seus braços i l’escalf de la seva presència. Ja no sóc jove. De vegades recordo aquell estadi com un verí que t’inoculava en la sang un histrionisme absurd i gratuït, una irritant megalomania que vivia instal·lada en el des­afiament. D’altres vegades el seu record té un regust de dolça innocència, sostinguda per la intrepidesa del qui vol tocar la lluna amb la punta dels dits. A partir d’una certa edat, l’anhel de voler invocar la joventut pot fer que correguem el risc de convertir-nos en caricatures vergonyants, en ressonàncies desafinades d’acords que es van interpretar expressament en un moment i un espai determinat de la nostra presència a la terra. ¿I què? ¿Qui gosa contradir aquella vella cançó de Bob Dylan, que sonava, sona i sonarà en l’èter?: “Que un bon déu et protegeixi i s’acompleixi el teu desig. Sàpigues ajudar els altres i deixar-te fer feliç. Que arribis a les estrelles per l’escala que et vas fent. Sigues jove per sempre més. Que les mans mai no et tremolin i els teus peus siguin lleugers, i que mentre els vents canvien tinguis ferms els fonaments. Guarda sempre el cor alegre i cançons per fer content. Sigues jove per sempre més. Que creixis per ser més recte, cada dia més sincer, per conèixer la mentida i la disfressa que ara té. Que no et falti mai coratge per lluitar contra corrent. Sigues jove per sempre més.”

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic