Temps era temps que el llenguatge era una eina per anomenar, designar de manera concisa, definir un concepte, concretar-lo. Auster. Brutal per als actuals estàndards de contorns líquids, movibles, on les precisions són imprecises. Eren els temps de las cosas que pasan en la calle que deia Juan de Mairena. Avui preferim definitivament los acontecimientos consuetudinarios que acontecen en la rua. Ens movem amb més desimboltura en la fluïdesa, la tendència a desanomenar les coses. Mirin un exemple: Centre de Formació d’Adults. Tres conceptes prosaics, proletaris, amb pudor de suor i col bullida. Ara escoltin: Centre de Formació al Llarg de la Vida. Pronunciïn suaument, delectant-se i al temps que estenen la mà gràcilment com una colometa que s’allunya cap a un futur radiant allà, over the rainbow. Què? Eh? Què me’n diuen? On vas a parar, nena! Molt millor. És la diferència entre un ordinari entrepà de xoriço i un exquisit morceau de blé au four farci avec tendresse de porc au poivre. Molt més guapi, però que molt més. Estem en un món on ja no hem de deixar espai a conceptes tan rudes com són alfabetització, el reciclatge laboral, la suor, els colzes sobre la taula. Per desanomenar, per aquí és per on ha de començar un bon plantejament educatiu, sí senyor, per foragitar nomenclatures revellides. Després, obre les portes i que entri l’aire renovat de la nova era, amb projectes de noms suggestius. Humanium. Aaaah! Que bé que sonen! Música per a les orelles new age. Ah! Que no en coneixem els continguts? Coses rudes i físiques? Fora, fora, això és el passat.