Aquella societat o comunitat que no conegui la seva història, que no sigui capaç de mimar i protegir el seu llegat patrimonial cultural, està condemnada a desaparèixer. El nostre país no hauria de caure en aquest error: podem presumir de tenir una herència de milers d’anys, que no és exclusiva d’uns pocs sinó de tots aquells que se l’estimin amb prou intensitat com per projectar i crear-hi arrels.
L’estima, el sentiment de pertinença, va molt més enllà del lloc d’origen, la llengua vinculada al cognom familiar o la creença religiosa. Per tant, aquest amor irracional al país, l'hauríem de vincular a un sentiment identitari integrador, que ajudi a aglutinar la nostra multiculturalitat, tenint com a nexes comuns la llengua, cultura i llegat històric.
La identitat, doncs, esdevé sempre una poderosa eina integradora, que uneix una comunitat d’orígens heterodoxos en una societat molt més homogènia, per tant amb un camí més aplanat cap a la igualtat social. L’exemple d’unió cívica més paradigmàtic és la coneixença i ús del català, la nostra llengua oficial. En aquest sentit ja s’han començat a fer els primers passos legislatius necessaris que, tant de bo donin els resultats esperats.
Si calia una embranzida legal a l’ús del català, com a mínim per donar cobertura al dret que té qualsevol a ser atès en la nostra llengua oficial al nostre país, ara caldria anar més enllà, per protegir el nostre llegat històric i cultural.
A tal fi, albirem una modificació de la llei sobre el patrimoni cultural, que molts esperem que sigui més exigent, eficient i coherent que les versions anteriors. La llei també hauria de ser com una mena de finestra oberta, un canvi de mentalitat a l’hora de crear propietats intel·lectuals on no hi haurien de ser: un vici creat a força de posar en mans de les mateixes institucions, i sovint en les mateixes persones, tot el que fa referència a la recerca, estudi, conservació i difusió del nostre llegat cultural.
Per això, ara que és un moment dolç en la historiografia andorrana i pirinenca, atesa la nova fornada d’historiadors, es presenta, doncs, la magnífica oportunitat de crear un maridatge perfecte entre aquests nous estudiosos i els de més veterania.
Paral·lelament a aquestes potencialitats, la Universitat d’Andorra ha creat un observatori multidisciplinari sobre història. Magnífica i necessària notícia, que ben segur eixamplarà els camins de la recerca, buscant sinergies amb altres entitats i associacions del país. Un primer bon exemple ha estat el curs sobre ensenyar l’holocaust, nascut per una col·laboració entre la nostra universitat nacional i el Comú de Canillo. Bravo.
La recerca històrica esdevé molt atenuada si no va lligada d’una bona difusió. Cal potenciar el resultat dels estudis, a fi que ho conegui el màxim d’integrants de la nostra comunitat. A part de difondre, s’ha de tenir molt ben traçat el pla pedagògic dels nostres alumnes, independentment del sistema educatiu on estiguin cursant els seus estudis.
En el món de l’ensenyament andorrà, hi ha un departament depenent del ministeri d’Educació anomenat Formació Andorrana. Sovint queda en un lloc discret, fins i tot poc conegut, integrat en una estructura ministerial enorme. Tanmateix té una tasca molt important a l’hora d’implantar, amb qualitat docent, el llegat cultural i històric del nostre país a les nostres aules. És des de Formació Andorrana, d’on es nodreix el cos de professors que imparteixen la llengua catalana i ciències socials, en aquells sistemes educatius instal·lats al país, però que estan regits pels sistemes educatius espanyol o francès.
Els docents de formació andorrana esdevenen, per tot el que he argumentat, un element molt important a l’hora de transmetre pedagògicament el nostre llegat historicocultural, per tant, cal posar més en valor la seva tasca, que sovint passa molt desapercebuda.
