Formatge

Ja estic trigant a constituir el Comitè de Defensa del Formatge (CDF) amb samarretes, tasses i un cartell escrit en Comic Sans. Tot sobre fons groc perquè he llegit una entrevista a la contra d’un diari de Barcelona en què el doctor Neal Barnard assegura que el formatge és “l’enemic número u de la nostra salut”. I s’ha quedat tan ample sense que aquesta frase es consideri un delicte d’odi, sedició, malversació o qualsevol figura penal que pugui aparèixer en el codi de procediment civil que ha entrat a tràmit al Consell General. Perquè el formatge és una cosa emmental a la meva vida.

No acompanyo el menjar amb formatge sinó que consumeixo formatge amb menjar. Quan vaig al supermercat i passo per caixa, la senyora de darrere es mostra sorpresa per la meva elecció. Però no li faig ni cas. Tots mirem la compra del que va a davant amb una certa superioritat moral. Soc de formatges clàssics. Res del fresc o del que porta wasabi perquè les meves ulleres no són de pasta, no tinc una polsera de la primera edició del FIB, no duc camises de quadres de llenyataire ni tinc fotos a la pantalla de l’ordinador de cistelles amb gats al costat de la xemeneia, Venècia sota la boira o cirerers japonesos en flor.

Espero les taules de formatge amb la mateixa il·lusió que volia que arribés el dia que hi havia excursió a l’escola. Les de les bodes fan patxoca, semblen sortides d’un catàleg d’estiu de Benetton i un terreny propici per a l’espoli i sense aglomeracions, perquè tothom està amb el tallador de pernil com si fossin seguidores de Justin Bieber esperant per entrar a un concert, l’entrada de vehicles a Andorra el Divendres Sant o el pit lane d’una cursa de motos GP. Em llenço sobre els formatges com si fossin la vacuna de la malària o l’antídot per a la picada d’una serp mamba negra. Llàstima que el sabre només l’utilitzin per tallar el pastís nupcial i no per als formatges perquè en sortirien uns bons bocins. De fet, a casa utilitzo una espasa com la de Sir Lancelot i a les bodes i altres recepcions, a més, faig servir la manera d’intimidar que tenia Tony Soprano, que era demanant les coses si us plau. Els formatges desapareixen amb la mateixa velocitat que la jaqueta groga del Zara que portava els darrers anys Inés Arrimadas. Com el raper C. Tangana, yo estoy enamorao del queso. Tant que he pogut travessar França amb cotxe amb un carregament de Munster mentre pels pobles on passava s’anava decretant l’alerta per un suposat núvol tòxic o radioactiu quan només era la ferum del meu formatge.

Ara, després de les carns vermelles i la xarcuteria li ha tocat al formatge com si fos la lletra d’una cançó dels Pata Negra: “tot el que m’agrada és il·legal o engreixa”. En canvi ningú no diu res de l’hamburguesa de quinoa, que és una de les grans fites de la postveritat com els esmorzars d’Instagram amb fruites tropicals, sucs de colors i cafès amb somriures dibuixats a la crema. Potser seré el primer humà a obtenir la indicació geogràfica protegida de formatge pel conjunt del meu cos. Morir menjant formatge. On cal firmar?