The Literary Digest va ser una publicació nord-americana de caràcter generalista que es va editar del 1890 al 1938. Va ser molt popular a la seva època pel seu caràcter pitonís a l’hora de predir qui guanyaria les eleccions presidencials. El cas és que el 1936 no en van encertar ni una: Franklin D. Roosevelt va guanyar de forma aclaparadora, quan segons la seva predicció havia de sortir cames ajudeu-me de la Casa Blanca, cosa que va suposar el principi de la caiguda de la seva reputació. Anècdotes editorials a part, el que avui ens interessa d’aquesta revista és un simpàtic article publicat el 22 de maig del 1937 on es van explicar les peripècies del nostre síndic i dels consellers de torn per pagar els tributs als coprínceps.
I vet aquí que, després d’un dur hivern, va arribar el desglaç pertinent, i després de vuit mesos d’aïllament, el país va recuperar les comunicacions. Els vint-i-quatre consellers, acompanyats del síndic “Francis” Cairat, van abandonar les muntanyes per recórrer setanta milles a peu i en autobús fins a Perpinyà, on els esperava el prefecte francès. En veure’l, Cairat va exclamar una antiga fórmula pronunciada per primer cop el 1278 (periodista dixit), segons la qual el nostre representant principal va suplicar al príncep de torn que garantís un any més la independència de les valls sobiranes en nom del tractat d’Andorra. Al discurs va afegir una cartera amb 960 francs francesos, l’equivalent a l’època a 33 dòlars. Tot seguit va venir la part interessant de l’efemèride: un banquet d’Estat, en el qual el periodista va aprofitar per fotre’s del valor del tribut. I és que, segons ell, les truites de muntanya, el pollastre amb tòfona, els rostits fumejants i la selecció de vins blancs i negres valien molt més que el cens lliurat. Quina poca fe en el valor simbòlic de les nostres tradicions!
Els andorrans que s’havien passat tot l’hivern menjant xai s’ho van passar d’allò més bé amb aquell tiberi, que van arrodonir amb un cafè ben negre i amarg i un brandi dels millors. I, així doncs, amb la panxa ben plena, van emprendre el camí de retorn: en autobús fins a Mont-Louis i després, vint-i-cinc milles més a peu i amb mula.
Per completar els termes de l’antic tractat, Cairat i companyia van baixar a la Seu a la recerca del bisbe Guitart, carregats amb dotze formatges de cabra, dotze pollastres, sis pernils i l’equivalent a cinquanta dòlars. El copríncep, però, havia fugit i, al seu lloc, es van trobar una colla de joves catalans que patrullaven la zona buscant aristòcrates i refugiats clericals. Això no va agradar gens als nostres representants, que es van quedar amb la mosca darrere l’orella, convençuts que els catalans podien utilitzar com a pretext el fet que Andorra no hagués complert la seva part del tractat i, tot seguit, ocupar el nostre país.
Arribats a aquest punt, l’article va decidir explicar-nos als lectors d’on coi sortia aquest país amb uns costums tan exòtics, que originàriament pasturava ovelles i conreava tabac i bròquil, i darrerament servia de refugi de fugitius de guerra.
Tot un misteri.