Illa petita, bon port per als iots, paradís d’artistes, punt de barreja de llengües i de nacions, et vull meva. Ets, per a mi, uns d’aquells amors punyents –jo en diria adolescents– i quasi dolorosos que encara ara, a la meitat del camí de la vida, m’agafen desprevinguda. Et rememoro, i no sé què fer-ne. No cal pensar què fer-ne. No hi ha res més a fer que confessar-ho. Crec que ja en sentir el teu nom, en saber que passaria uns dies a les teves sorres blanques, ja t’estimava. Ara, de tornada a casa, abrigada per les meves muntanyes, les miro, els parlo i per molt que m’alegrin el cor, no em puc imaginar com passaré tots els caps de setmana d’aquest estiu, de l’any, de la meva vida lluny de tu.

Illa allargada, que els grecs antics consideraven l’habitatge del déu Bes que dominava les serps. Illa de passejades nocturnes per les platges de lluna plena, on la meva filla fa el pi a la vora de les aigües, i tots ens mullem els peus, i la renyem tot rient. Illa d’esport, on el meu home ha fet la seva primera travessia en aigües obertes, de quatre quilòmetres, des de la platja de Ses Illetes. Lloc on una gran tropa de nedadors intrèpids corre cap al mar, aixeca onades i avança ràpidament, com centenars de pingüins perseguits per una foca.

Illa de festa, de nois amb catximbes igual que aquelles que fumava l’eruga blava a Alícia en terra de meravelles (que consti, de passada, que el títol d’Alice in Wonderland, de Lewis Carroll, m’agrada més en la traducció centenària de Josep Carner que en traduccions posteriors). Nois tatuats que les fumen tot deixant el Beso Beach Bar ple de boira, rotllo Port d’Envalira a l’hivern. Un espai ple de fum blanc, fumata blanca, habemus festa. Bars on les noies belgues i boniques amb gossets vestits de moda ballen de peu, descalces. Bars on el terra del bar és sorra: hi he ballat, tinc les meves avarques vermelles tenyides de blanc.

Illa de la pau, casa de les sargantanes de color verd intens que s’esmunyen entre les pedres foradades, abans que els hagis pogut fer cap foto. Illa de bicis amb cistelles grosses, de ciclistes que surten de tot arreu i t’avancen pels senders tranquils.

Illa de les proverbials aigües cristal·lines de color turquesa, de petites petxines, de penya-segats, de fars blancs, de barquetes que dormen al recer dels llacs. Illa estranya, si avui em demanen que tanqui els ulls i m’imagini allà on vull passar una eternitat sencera, em sap greu triar-te. Només et conec de dos dies, i tu no et recordes de mi. No soc capaç d’oferir-te res. Illa verda, no és just que m’agradis tant, però no triem qui ni què ens agrada. No sé negar-m’ho, Formentera: en els somnis, soc teva. Ets el cel a la terra; ets el meu moment feliç.